30 de desembre de 2016

Et deixes portar per la bellesa de la cançó, per la veu més que fonda, tenebrosa. Els quatre acords que t'atrapen i et fan escoltar-la repetidament. M'encanten les teves troballes.

(No et fixis en el text que és una mica depriment... )

Come on up to the house
Tom Waits

Una versió menys fosca i més folk.

Come on up to the house
Versionada per Sarah Jarosz

Nadal 2016

Escoltar aquest oratori, conèixer com es va escriure i composar, m'apropa més al Nadal. Entenc que és molt personal, però m'agradaria pensar que tothom pugués escoltar-lo algun cop a la vida.
Fixeu-vos amb el flabiol de l'inici; amb els camells cansats; els patges que remuguen; l'àngel que exalça a Déu; tots els pastors que feinegen i passen fred... No hi falta cap símbol litúrgic: l'aigua, l'estel, la terra, les llavors, el cep, la nit, el pou... 
Un poema musical i espiritual.

Oratori del Pessebre
Pau Casals i Joan Alavedra

Hi ha una publicació adpatada d'aquest text en format d'àlbum il·lustrat. Està feta per Ulises Wensell i la trobo molt ben aconseguida. És una llàstima que estigui fora del mercat. Es pot aconseguir, això sí, en algunes biblioteques. 

Nit de Nadal de 2016

Aquesta nit, plena de pessebres i naixements, Tions, Pares Noels i Santes Claus, aneu alerta amb els dimoniets que ens compliquen la vida!

He sentit a una colla de l'escola que la cantaven i m'ha sentat de meravella. La veritat és que m'encanten les nadales, però cal vigilar que no embafin. Doncs vet aquí una dosi de digestiu per cantar aquests dies.

Molt bon Nadal.

Dimoni Pelut
Guida Sellarès

18 de desembre de 2016

M'ha captivat. Aquest llibre m'ha enganxat des de la compassió, ben entesa. Posar-se a la pell de la gent, del que explica, del que viu, del que purga, dels seus dubtes i les seves renúncies, de l'absència de paraules i expressions per a definir allò que ha passat i que no s'ha reconegut prou. Què en sabem de Txernòbil?... Potser cal dir que ens implica, i molt, conèixer què passa amb l'energia atòmica. Imagino que molta gent es tirarà enrera, per la mandra que fa llegir un text tenebrós. No m'ho ha semblat a mi, de tenebrós. Ni morbós. M'ha semblat que parlava del dia a dia de persones que un matí d'abril se'ls capgira la vida i entren a una dimensió que encara està per definir. 

De pas i com a decorat de fons, s'hi descriu l'autèntica realitat del poble soviètic. Retrat d'una societat ensinistrada(?) a obeir pel bé de la pàtria, pel (fals) bé comú. 

Gràcies, Svetlana Aleksiévitx per la teva novel·la de veus. 

Als testimonis, de vivències doloroses que no sabem com podrem acompanyar, gràcies també per ser tan valents de narrar-ho. 

Petita ressenya 1

Petita ressenya 2 

Petita ressenya 3

Dedico a l'autora i als afectats d'aquesta catàstrofe una cançó que parla d'un bonic abril. Aquell abril de 1986 també era preciós. Fins a l'incendi del reactor.

Bello abril

Fito Páez

8 de desembre de 2016

                                         

En aquests dies en què un nadó molt especial ens ve a il·luminar, m'agrada pensar en les nines que jo vaig bressolar. Ho relaciono amb un parell de cançons tradicionals de nines: una autòctona i una altra que ve de més lluny (gràcies Nauras!). 

I no puc evitar de proposar també el llibre de Jordi Sierra que retrata una escena típica on una menuda perd la seva nina (com ara jo mateixa, fa molts i molts anys). Malgrat no vaig trobar en Kafka ni el carter de nines, ho he superat... crec.

Kafka i la nina viatgera
Jordi Sierra
Ed Columna

Mareta, mareta ahir vaig somiar

cantada per Miquel Gil
Cd de Musiquetes per la bressola

Mareta, mareta
Anit vaig somiar
Que una nineta
M'havies comprat

La nina tenia bonicos els ulls
La cara ben fina
I els cabells molt rulls.

La nina plorava
Quan jo la dormia
I si li cantava
La son li venia

Mentre l'engronsava
Així jo li deia
Adorm-te nineta
Nina de ma vida

Mareta, mareta
Anit vaig somiar
Que una nineta
M'havies regalat

La nina tenia bonicos els ulls
La cara ben fina
I els cabells molt rulls.

Mama jabet bebe

fes pam a la banca

Cal fer comentaris sobre la Banca, la seva història recent (i precedent), el seu despotisme i la seva impunitat?

Millor busqueu informació per altres canals. El que jo proposo és fer accions. 

En aquest vídeo queda clar que hi ha qui visibilitza alternatives. A la banca, a l'alimentació, a l'energia...

O sigui, passa de l'opció hegemònica, i busca alternatives.

Si ens interessa la propoció d'alternatives, en el web http://pamapam.org/ca/user/register

hi ha informació de formació d'activistes.

Si ens interessa la denúncia de la banca convencional, hi ha la campanya banca armada. L'any vinent es prepara alguna acció de carrer sobre aquest tema. És una campanya que va de bracet amb el Centre Delàs, que treballa regularment el tema. http://www.centredelas.org/ca/

Si ens interessa la promoció de la banca ètica, recordem també que hi ha els companys i companyes de FETS: http://fets.org/

Per a tots els gustos. Gent: en aquests dies d'esperança, no desestimem aquestes petites o grans llums de Nadal!

3 de desembre de 2016

Llegint aquest text (al Catorze.cat), m'identifico i em sento petita, molt petita, alhora que universal. No és ben bé un consol sentir-se universal. Simplement em serveix per relativitzar la culpa, que vol agafar espai i prendre'm lucidesa. Em serveix també per entendre que la humanitat té molts milions més de grisos i matisos, que de blancs o negres. El repte constant de tornar a començar pel més proper. Perquè, alhora i malgrat el sentir-se malament, ser mare, és una de les meravelles més impressionants que la vida ens ofereix.


Verd aigua
Marisa Madieri
Editorial Minúscula


"Avui estic en desacord amb mi mateixa i voldria poder apartar-me de mi. Els he fallat als meus fills, els he fet sentir malament amb un atac d’impacient i agressiva estupidesa. De vegades el vent de la gràcia bufa tan lluny de nosaltres que ens tornem dolents i obtusos fins i tot amb les persones que més estimem.
 
No he amagat que em sentia avergonyida i ja m’han perdonat. Sovint els fills saben ser molt més comprensius i madurs que els seus pares.
 
De vegades em sento incòmoda en el paper de mare, em sembla que sóc incompetent, que educo de qualsevol manera, que parlo poc, que deixo que s’escapin debades els anys i dies preciosos de convivència amb els meus fills, que ara ja són tan grans. Me’ls miro i els trobo agradables i macos i penso en el buit que deixaran a casa meva quan se’n vagin. Me’ls miro i em segueixen semblant indefensos i voldria acceptar a sobre meu la càrrega de dolor que la vida els reserva a ells, com a tots. Em sento d’alguna manera responsable de la seva felicitat i em demano si han rebut les armes i els instruments necessaris per fer eleccions conscients, per ser ferms en les proves, forts en les decepcions, generosos en l’èxit, per estimar i viure en el significat."

27 de novembre de 2016

Una descoberta que m'evoca als Beatles (els més saberuts, perdoneu la gosadia de comparar!). Cançons curtes a cop de guitarra, plenes d'acords que ambienten i transporten. 
Fa gràcia sentir-les i trobar-te que quan t'hi enganxes, s'ha acabat. "Saben a poco" dirien alguns. O allò de "Lo bueno, si breve, dos veces bueno". Mireu-vos-ho com vulgueu.


Tony Molina
Dissed and dimissed

19 de novembre de 2016

(Va de castells, es veu. Aquest cop no és de plàstic. És un castell al cel)

Ahir vam celebrar de Santa Cecília a l'escola. Va ser un luxe topar amb músics d'alta volada, oferint el seu do a la canalla. Música de qualitat, a mercè d'unes orelles que recullen com esponges. Dèiem que són un públic molt agraït, els nanos. És cert. No per això hem de deixar de tenir cura del que els oferim. 

Tota la música va ser un regal, va condicionar l'estat d'ànim, va inundar d'alegria i de festa. Em quedo amb una melodia que ens va acaronar l'última hora de la tarda. Gràcies tots aquells que ens heu regalat temps i sintonies. 

Castle in the sky, bso
versió per a guitarra

Versió amb tutorial, per als més atrevits...

17 de novembre de 2016

Un petit castell de plàstic. Em fa pensar en els clics de playmobil que corren per l'escola, amunt i avall. Els personatges que cobren mil vides diferents, que perden els cabells o les potes però són eterns en les ments de tanta canalla. 

El senyor Felipe de Borbón i tota la ramada no seran mai tan feliços com aquests ninotets. Tampoc el seu castell serà de plàstic.

Little plastic castel

Ani di franco

15 de novembre de 2016

Les casualitats del navegar per internet, fins i tot dels tempos a deshora, ens porten a troballes interessantíssimes. Deixant a banda el temps que aboquem sense consciència en aquestes passejades internàutiques, n'hi ha que realment són una meravella. M'ha agradat saber que s'està celebrant El meu primer festival, que pretén "la difusió d’un cinema plural i creatiu, tot oferint una mostra de creacions cinematogràfiques d’arreu del món i de tots els temps", per a infants. 

La vida, més enllà de les sèries i pel·lícules estereotipades. Vinga, us hi animeu?

6 de novembre de 2016

Ara que entra el fred per la porta gran (benvingut siguis, senyor fred) em veniu vosaltres, de forma etèria i concreta alhora. El fred m'omple d'unes ganes irreprimibles d'abraçar-vos (d'abraçar-te) i de fondre'm en aquest moment per sentir-vos i sentir-te a prop. I que em sentis a prop.

Tu, i tu, i tu també. Tots vosaltres que m'acompanyeu; que potser esteu en un moment difícil; que acabeu de rebre un regal a la vida; que la distància ens separa però no ens allunya. Em ve de gust dir-vos, de dir-te: T'abraço.


Jo (t'abraço), lletra d'Enric Casasses
Gerard Quintana

Jo, menjo sol tot l'hivern. T'abraço.
Camino aquest carrer. T'abraço.
M'enfonso en el no res. T'abraço...
Jo, compro un encenedor. T'abraço.
De nit em crec que et veig. T'abraço.
Potser vol entrar vent. T'abraço...
Jo, passo calor, fa fred. T'abraço.
Ni t'abraço ni no... t'abraço.
Discuteixo amb infants. T'abraço...
Jo, m'aturo pel camí. T'abraço.
Escric qualsevol vers. T'abraço.
Em desperto, obro els ulls. T'abraço...
Jo, m'escapo de l'infern. T'abraço.
No sé com perquè si... t'abraço.
Begut i buit i encès. T'abraço.
Jo, no et podré abraçar més. T'abraço.
L'abraç meu et fereix. T'abraço.
Me'n vaig, et dic adéu. T'abraço...
Jo, estic aquí, no ho veus. T'abraço...

   

3 de novembre de 2016

Tornem a sentir, massa a segon pla, el tema del Cie. Centres d'internament per a estrangers; racons tancats i privats de la mínima dignitat per causa desconeguda. No ens oblidem d'aquestes cel·les il·legals. Sovint la sensació als mitjans de comunicació de més audiència és que s'hi passa de puntetes. 

La denúncia està servida, enfrontem-nos-hi. 

Express, el curt que denuncia les deportacions

Un toc melancòlic senegalès,si és que algú pot païr aquesta situació. Un clàssic d'Ismael Lo.

31 d'octubre de 2016

Les terres de l'Ebre, tan potents en paisatge, en aigua, en alegria, en memòria històrica... Per nosaltres tenen un atractiu que les fa encara més potents. 

Allà a Aldover hi ha algú que desprèn saviesa i pau. És algú que es lliura a la terra en el sentit literal: se l'estima, l'acarona, hi parla, la fa fèrtil, la converteix en un quadre del millor assortit de colors i gustos. Algú que escolta des del cor als qui ens hi apropem i aporta una mirada neta a les nostres tribulacions. És com un infant però amb la maduresa dels anys. 

Algú que treu l'armònica per a acompanyar les vetllades amb amics i que gaudeix amb un plat de moniatos al forn. Que salta en el ball de bót i que té cura dels mixinos amb quatre magarrufes entre tomaqueres i mandariners.

Us imagineu el Currucucú paloma de sobretaula, interpretat per l'harmònica del Migue? Un regal sorprenentment alegre i entranyable. Gràcies per tot el que dónes, Migue. Ens alimentes el cos i l'esperit!
Versió del Cucurrucú de la Bïa amb Alejandra Ribera

Versió del Currucucú del Caetano (Hable con ella)

Vull conèixer com treballa en Migue

16 d'octubre de 2016

Impacient per un concert que ha de venir. 
Perquè tot i saber-ne molt poc, de l'Andrew Bird, té un nom tan peculiar i naturista que m'enganxa. 

Impacient perquè quan l'escolto em genera bon humor, i ens en cal molt, de bon humor! Perquè quan algú xiula, ja se sap que està de bon humor, oi?

Impacient perquè el violí surt de la cambra, de l'orquestra i del liceu. Surt i entra al pop; perquè accedeix a un públic diferent. Nyigo, nyigo, nyigo. No cal  el frac per escoltar-lo! Visca, visca i visca.

Impacient per tot el que la vida em té preparat: les sorpreses, les penes, les rutines, els esclats d'alegria o els somriures per sota el nas. 

Impacient per endinsar-me una mica més en la saviesa d'una flor que s'obre, o d'una fulla daurada que cau. Impacient per endinsar-me en la teva mirada quan em despulla, o les teves mans quan em miren.

Danse Caribe
Andreu Bird

"Allò que porta els pardals a la font;
allò que et fa córrer per les muntanyes;
Anem confonent els núvols..."

Orpheo looks back
Andrew Bird 

12 d'octubre de 2016

Se m'acudeix que alguns celebren el ressò dels timbals militars; l'home té moltes estupideses a superar. 

Que ben aviat poguem deixar de fer festa per motius tan deplorables com el dia d'avui. I si els tambors han de sonar, que sigui per a la desobediència! 

No he pogut evitar de relacionar-ho amb un altre tipus de percussió: la percussió coproral. Fa temps que persegueixo la possibilitat de formar-me en aquest aspecte.

Mentre espero, comparteixo amb vosaltres aquesta interpretació de percussió corporal. Es va grabar aquest estiu en una trobada d'ensenyants de música. 

Que la música, que la percussió, que la vibració us acompanyi.

8 d'octubre de 2016

Les converses amb la Roser són tan especials! Van de la menudesa d'una fulla caiguda, a la meravella d'un cel blau; del gest d'un infant de l'escola, a la cita d'un pedagog; de la política trepidant del país, a una melodia retrobada del Pirineu.

En aquestes converses de pa amb oli i sucre, hi ha descobertes tan precioses que cal endreçar en algun rebost.

Vet aquí com vaig descobrir una encertadíssima definició del concepte "poema". El poeta Segimon Serrallonga ho broda, en una entrevista: 

- Què li demanes a un poema per considerar-lo bo?, respon: 

- Que m’il·lumini els ulls de l’esperit, 

que em regali l’orella i l’esperit, 

que em faci viure amb més cor, amb més cap i amb més sensualitat, tot junt; 

durant una estona, si és curt; 

durant una vida si és llarg.

Veure la ressenya que fa la Roser de Segimon Serrallonga

L'altre dia, al vespre mentre llampegava, vam recordar aquest:

Núvols de color carbó
llamps de crecar brillant
trons de remor esclatant.
Olor de pluja propera
tempesta que el paisatge espera.
Enmig de tan enrenou
com un punt de groc llimona
voleia una papallona.
Lola Casas

2 d'octubre de 2016

Avui s'ha fet la segona marxa pels drets socials al Vallès Oriental. Sort n'hi ha que algú té el nord clar i segueix sortint al carrer. En nom de la democràcia, de la sobirania, de la dignitat humana.

"Lluites com la de la PAH, el transport públic, la sanitat, Stop Karting, la lluita antirepresiva, el mural de Cardedeu... i noves lluites com el projecte del Circuit de Granollers Montmeló  i Parets..."

Vull conèixer què mou la Marxa pels drets socials

Em ve una cançó més aviat vintage... Quina pena que no hagi passat de moda el seu contingut, no?

La gallineta segueix cloquejant i diu NO.

1 d'octubre de 2016

Fa temps que, a rel de les propostes musicals que fan els meus fills fora de l'escola, em persegueix una idea molesta. A mans de qui està la música? La música és elitista? Qui accedeix, a la música?

La possibilitat de formar-se en aquest art, ancestral com la humanitat mateixa, queda reduïda, massa reduïda a uns quants. Em molesta profundament aquesta idea. 
El consum de música està profundament condicionat per altes esferes.

La música és de tothom i totdon. Tot infant i tot ancià. Tota condició humana està configurada per la música: una cançó entonada, un ritme picat amb les mans, un xiular despistat, un escoltar un refiló d'ocell. 

En aquests temps que corren no podem oblidar-nos-en: la música ens pertany. Ens permet expressar-nos i completar-nos. Individualment però també i sobretot com a grup social. 

Comparteixo amb vosaltres aquest breu article que també hi reflexiona.

La música és elitista?

Mentre hi dono voltes, deixo que soni aquesta melodia i provo de viure-ho millor.

Don't worry, be happy
Bobby McFerrin

28 de setembre de 2016

Hi ha qui lluita perquè la salut no se li escoli. Prova de convèncer-la a quedar-se en el seu ésser per avançar en el dia a dia de les nostres històries. 

Hi ha qui es fa amic de totes les teràpies i medicaments que tenim a l'abast. Tot és un bri d'esperança, un flotador per arribar a la riba. 

Hi ha qui lluita com la més valenta guerrera, com el guerrer més coratjós. En tots vosaltres penso i esteu presents en la meva pregària. Us abraço des de la distància i el temps. 

Isa, Rosa Maria, Lluís, Dolors, Pilar... us abraço dient-vos:

"I ara corre i trenca l'aire 
que respires avui 
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instantsque la vida ens regala avui."

Focs i brases
Inspira

21 de setembre de 2016

Aquesta música va representar durant molt de temps el nostre moment de vida. Com un tantra que es va repetint. És una frase que es mou com si fos una ploma lliscant avall. Una aixeta que raja suau i fresca. Sens dubte, aquest va ser un moment de pocs terrabastalls; alhora, de rencontres amb nosaltres mateixos, de descobertes de paisatges interiors. 

No sé si encara ens trobem en aquest punt. Possiblement ens hem mogut, potser endavant, potser cap a un costat, potser endins.

M'he proposat aprendre-me'n el títol que, no em direu que no, és súper graciós...

Candombito
Kevin Johansen

18 de setembre de 2016

Ahir vaig visitar l'espai Pàmies Hortícoles, l'ubicació física de la Dolça Revolució. 

M'emociona veure tantes plantes juntes, tan diverses, tan ben cuidades. Però sobretot em captiva l'amor cap a les plantes com a éssers vius que ens aporten allò necessari per completar la nostra salut. Cap planta és il·legal. La natura ens les ofereix. La saviesa humana ens ajuda a arribar-hi. La sobèrvia, el poder, la burocratització, el fals benestar que només afavoreix als que dirigeixen les nostres vides... ens ho volen prohibir i decideixen que és il·legal. Nosaltres diem: "Cap planta és il·legal"

Se m'acudeix una cançó, no sé si prou afortunada justament per aquells qui en volen fer una contra bandera. Sigui com sigui, cap planta és il·legal. 

La catximba

Umpah-pah

12 de setembre de 2016

Aquest any la diada ha estat una molt bona excusa per fer-nos companyia, entre els amics de fa més de vint anys. Amb qui hem compartit grups d'esplai, excursions, concerts de nit, arrossos-de-les-quatre... 

I sobretot moltes i moltes sobretaules amb fletxes i dards que van i vénen amb una ironia fina, fina, fina i punyent. D'aquella que només pots treure quan estàs en una confiança cega i plena. Diuen que la ironia no l'entén tothom; que l'humor anar més enllà de la superfície. Celebro poder-la treure i rebre enmig vostre.

I proposo una música que, més enllà de traslladar-nos uns anys enrera, ens va unir en una energia de complicitat i d'amistat: Los Rodríguez. 

La cançó "Para no olvidar" diu una mica el que ens passa de tant en tant:
"De un tiempo perdido
a esta parte esta noche a venido 
un recuerdo encontrado para quedarse conmigo
de un tiempo lejano 
a esta parte ha venido esta noche
otro recuerdo prohibido
olvidado en el olvido"

Se'm fa súper difícil triar una cançó dels dos àlbums que ens van impregnar, "Sin documentos" i "Palabras más, palabras menos". Us convido que suggeriu les vostres preferències. De moment, trenco el gel amb un "Sin documentos mateix". Rodríguez forever. I visca el rock.

Sin Documentos
Los Rodríguez

8 de setembre de 2016

La reentrée laboral després de vacances és un repte a superar, una muntanya emocional. En el cas de les mestres i els mestres però la culminació arriba dilluns, amb tota la trepa de menuts i menudes, i ganàpies també en el cas dels instituts.

La primera cançó d'aquest treball té un inici explosiu que m'ha fet pensar en el proper 12 de setembre a les 9 del matí. 

Agraeixo als infants tot el que m'aporten com a persona. Com diu algú, "Els nens em salven cada dia". Llàstima que amb el volum d'alumnes per aula, és tan difícil oferir unes relacions de qualitat. 

Sigui com sigui, a punt per l'explosió.

Calvin

Jon Spencer Blues Explosion

I per si després voleu pintar una mica, donar color al dia...

Magical colors
Jon Spencer Blues Explosion

Felicitats a les Núries i Meritxells!

1 de setembre de 2016

Totes les cançons i poemes poden tenir diverses interpretacions. Jo vaig sentir com cantaven aquesta dirigint-se a tots els qui viuen tantes misèries i pors, que els val més travessar el mar i jugar-se la vida. Fins i tot, perdre-la. 

Perquè m'entossudeixo a no oblidar-me d'aquesta realitat, de les realitats que ens embruten la innocència, de les veritats que acusen el nostre continent i la nostra "cultura" d'hipòcrita. Cal seguir avançant cap a la dignitat de tothom. 

Cantada a pèl amb quatre palmes que li fan companyia, enmig d'un camp de refugiats, agafa molta més força. 


No t'adormis
Txarango

Si la nit t'ha atrapat lluny de casa
i el camí t'omple de tresors les mans,
no portis res de mi a l'equipatge,
no vull ser un vell neguit mar enllà.

Que amb el vent cap cançó no et segueixi
i els teus llavis s'oblidin de tot.
Que demà sigui lluny on despertis
i, passa a passa, balli amb tu la sort

Que mai no és tard per començar de nou,
per atrapar els teus somnis.
Que avui és sempre, encara
però tota la vida és ara, no t'adormis.
No t'adormis.

El demà desplegarà les ales.
Serem boira. Serem somnis llunyans.
Com la pols, com la pluja, com el so de les onades.
Serem l'aire que va omplir d'alegria les ciutats

Que mai no és tard per començar de nou,
per atrapar els teus somnis.
Que avui és sempre, encara
però tota la vida és ara, no t'adormis.
No t'adormis.

28 d'agost de 2016

La ruta d'aquest estiu ha començat a Espinavell, passant pel Coll Pregon fins al refugi de Costabona. De Costabona hem agafat un camí prou pla que condueix fins a Mentet i cap a Vallter. Finalment hem pogut reposar al refugi d'Ulldeter per coronar el Bastiments l'endemà. 

Tot plegat, una experiència que omple la ment i l'esperit d'aire, d'horitzó, de vida. Sentir-se petit i gran alhora. Sentir-se "formar part de". Sentir-se bategar i caminar. Viure enmig de la poderosa muntanya, al seu caprici i a la seva mercè. 

La boira ens va tapar la vista i ens va endinsar en un espai desconegut. Després de tres o quatre hores de caminar en pujada, el desànim era evident. Una trucada al nostre "àngel de la guarda" ens va fer retrobar el camí. És un àngel de la guarda accessible perquè té nom i cognoms i un telèfon directe. Fins i tot té un restaurant i pots xerrar-hi afablement fins ben tard. L'Eva, de Cal Jordi. 

Gràcies per fer-nos sentir cuidats i protegits, per vetllar pel territori i els seus caminants, per cuinar i alimentar l'estómac i l'ànima. Tornarem a veure'ns!

Vull veure un programa sobre l'Eva "Una cuinera dels Pirineus (primavera-estiu)"


Vull veure el següent programa sobre l'Eva "Una cuinera dels Pirineus (tardor-hivern)"