27 d'abril de 2017

Avui sentia com cantaven aquesta cançó i he pensat en vosaltres. A vegades les portes que es tanquen, ens obren finestrals gegantins que ens alliberen. 

Us estimo i sé que el que viviu només pot ser un pas cap a millor. Sou flors resistents al mal temps. Sou batec i sou força. Sou i som. 

Mil petons per cada moment de fragilitat.

La porta es tanca, però hi ha un finestral a punt d'esclatar.


Lloverá y yo veré
La Pegatina

Cuando se cierra una puerta
siempre se abre una ventana
Hay que tomársela con ganas
sabiendo que quien no llora no mama
Al que levante la voz
que se le sequen los morros
y le amarguen las dudas
siguiéndose a oscuras no pida calor

Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, cuando pase el tifón
nos llevará con él
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, y mano a mano a la luz

perderemos la piel

Al que le leguen la suerte
toda esperanza de vida
que se le pase el arroz
como a ti y a mi se nos pasa algun día
y no creas tu que no
que yo no me di cuenta

que ya no podra ser
que no…

17 d'abril de 2019

Rondar quatre dies pel Delta em deixa un somriure a l'ànima. 

Penso tot el dia aquella olor de la flor del taronger. Una olor que no es pot explicar, perquè és dolça, però no embafa. És fresca, però no passa desapercebuda. És blanca, sense tenir color. És seductora, però no empresona. No trobo una manera millor d'explicar-la.

Veig els arrossars estesos en la plana fèrtil de la desembocadura, pentinats, endreçats, empolsinats. Custodiats per la gent de la terra. Que s'eslloma i es colra treballant, que descansa arran de camí, a l'ombra d'una figuera, davant mateix del maset.

Connecto amb aquesta gent, i amb la que et topes pel carrer, o a peu del mar. Perquè fa les coses fàcils, acullen al foraster, i defensen lo riu, que és vida.

Noto els ocells juganers que picotegen arreu, que xisclen, canten, que alcen el vol. Ocells que vénen de prop i de lluny, sense passaport, sense fronteres. 

Salto i rodolo per les dunes. La seva sinuositat, la seva existència efímera. La manera de transformar-se. Milers de milions de granets de sorra, arrossegats milers de milions d'anys. 

Rondar quatre dies pel Delta m'omple d'oxigen i em fa sentir més endins, la consciència de país. 

T'estime, t'estimo, t'estim.


Camals mullats
Gossa sorda
(poema Vicent Andrés Estellés)

6 d'abril de 2019

Visc en la paradoxa dels dies que se'm fan curts i llargs. 

Curts perquè no arribo on voldria arribar a l'hora de fer coses pels meus, per mi, per l'entorn immediat.

Llargs perquè la jornada laboral s'estira i, en arribar a casa, la feina del quotidià és tan voluminosa que s'acumula com un allau vertiginós.

Amb ganes de vacances, tot i saber que no són la solució de res sinó un simple respir. 

(Sort de les flors que m'envien bombolles de bellesa efímera)

A veces ni eso
La bien querida