Llegint aquest text (al Catorze.cat), m'identifico i em sento petita, molt petita, alhora que universal. No és ben bé un consol sentir-se universal. Simplement em serveix per relativitzar la culpa, que vol agafar espai i prendre'm lucidesa. Em serveix també per entendre que la humanitat té molts milions més de grisos i matisos, que de blancs o negres. El repte constant de tornar a començar pel més proper. Perquè, alhora i malgrat el sentir-se malament, ser mare, és una de les meravelles més impressionants que la vida ens ofereix.
Verd aigua
Marisa Madieri
Editorial Minúscula
"Avui estic en desacord amb mi mateixa i voldria poder apartar-me de mi. Els he fallat als meus fills, els he fet sentir malament amb un atac d’impacient i agressiva estupidesa. De vegades el vent de la gràcia bufa tan lluny de nosaltres que ens tornem dolents i obtusos fins i tot amb les persones que més estimem.
No he amagat que em sentia avergonyida i ja m’han perdonat. Sovint els fills saben ser molt més comprensius i madurs que els seus pares.
De vegades em sento incòmoda en el paper de mare, em sembla que sóc incompetent, que educo de qualsevol manera, que parlo poc, que deixo que s’escapin debades els anys i dies preciosos de convivència amb els meus fills, que ara ja són tan grans. Me’ls miro i els trobo agradables i macos i penso en el buit que deixaran a casa meva quan se’n vagin. Me’ls miro i em segueixen semblant indefensos i voldria acceptar a sobre meu la càrrega de dolor que la vida els reserva a ells, com a tots. Em sento d’alguna manera responsable de la seva felicitat i em demano si han rebut les armes i els instruments necessaris per fer eleccions conscients, per ser ferms en les proves, forts en les decepcions, generosos en l’èxit, per estimar i viure en el significat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada