17 de juliol de 2018

En el comiat de la setmana passada vaig emocionar-me de nou, sí.  No triguis, algú va dir.

El més bonic de tot va ser que vam atrevir-nos a iniciar un nou somni plegades. 

Les nostres habilitats, juntes són com un volcà imparable...

No sé si el somni aterrarà algun dia, i ens retrobarem enmig d'infants, com a freelance, dibuixant rutes pel nostre entorn o en un viatge a Wales.

Mentrestant, per favor, somiem, que no costa res i és preciós fer-ho al vostre costat.

Anoche soñé contigo

Kevin Johansen

Qué lindo que es soñar
Soñar no cuesta nada
Soñar y nada más
Con los ojos abiertos
Qué lindo que es soñar
Y no te cuesta nada
Más que tiempo

13 de juliol de 2018

La profunda tristesa que manifesta, en la seva mirada i la seva veu, no rebaixa ni un gram la denúncia de les seves paraules. Prou hipocresia, "governs legítims" d'Europa. Pareu de perseguir la bona gent, la gent que s'interpel·la per les persones, la gent que arrisca per salvar altres, gent amenaçada i fins i tot tirotejada pel fet de "rescatar vides en perill, sense fixar-nos en si són migrants. Només vides en perill."  

"Ens hem tornat bojos?", es pregunta l'Óscar Camps. "No ens confonguem", diu: "al mar hi ha navegants o nàufrags..."

  

A l'Aquarius n'han vingut 60, sí. Però i els 300 que hem deixat per dur? Aquests 300 són una part del preu que paguem. A qui li importen aquestes 300 persones, les mils i mils de persones que ja mai ningú més en sap res?

(minut 38.50)

Una cançó que parla de roses a la platja, d'un far en el mar tempestuós estenent una mà.

Aquesta història va per vosaltres 60 que heu trepitjat el port de Barcelona. 

Per vosaltres 300 que heu pagat amb la vida. Per tots els que no podem arribar a comptar.

Roses in the sand

The bird yellow

9 de juliol de 2018

Algú que em coneix molt.

Algú que completa parts de mi, que no conec ni jo mateixa. 

Algú que passeja les seves mans com gotes d'aigua, per la meva pell.

Algú que em fa riure i plorar, que em fa enfadar i obrir els ulls. 

Algú que canta i toca cançons per dir-me coses, per fer-me feliç, per veure'm ballar.

Algú que em posa sota un magraner i em recorda com m'agraden les panderetes.

Algú que m'estima i estimo m'ha regalat aquest llibre. És com un anell, que encaixa en el dit de la meva ànima.   

Ocell roig

Mary Oliver

Magranes

Mazoni

Jo robava panderetes 
però ara em falla el pols
Vaig plegar i això em va fer canviar
Obligat a passejar per nous carrers
a sota un magraner t'hi vaig trobar a tu.

Magranes, magranes, magranes molt!

Preocupar-se és ocupar-se abans d'hora
Em fa ràbia haver perdut tant temps
Però ara entra dintre dels pronòstics
que les coses acabin bé.

Magranes, magranes, magranes molt!

Oh, líquens d'Islàndia, ja era hora
que el futur em semblés transitable
Oh, oh!

Obligat a passejar per nous carrers
a sota un magraner t'hi vaig trobar a tu...

6 de juliol de 2018

Durant anys he escoltat "Caterineta", una música tradicional senzilla que et convida a somriure; el ritme és com un got de llimonada, fresc i planer. 

De sobte escolto la lletra, descobreixo quantes persones al meu voltant pateixen la lletra de la Caterineta. M'esgarrifo d'imaginar-me-les amb la por a dissimular una idea que volen expressar, a amagar un producte comprat, a esborrar un missatge que volen enviar, a disculpar-se per no ser (de nou) atacades, a evitar la companyia del seu botxí... tot per por de no ser agredides.

N'hi ha moltes, massa. Em mou la recerca de com acompanyar aquest calvari, de com fer caure venes dels ulls. 

Com treure el maquillatge, que molt sovint dissimula el patiment pel dolor d'acceptar la sensació de fracàs personal. 

Com envalentir-les perquè puguin prendre la decisió que les farà lliures. 

Com ser-hi, de debò, per portar a terme un canvi de vida: sortir de la cova del drac per caminar sense aquest forat negre que et consumeix l'ànima. 

A totes vosaltres, Caterinetes. 

Sapigueu-vos plenes de llum, fortes i dignes del respecte que us fa persones. 

I a ballar sardanes o el que vingui de gust! 

Caterineta, 

Tradicional versionada pel Petit de Cal Eril

2 de juliol de 2018

L'escola lenta, quin gran repte! 

S'hi refereix en Joan Domènech, director de l'escola Fructuós Gelabert, al seu llibre "Elogi de l'educació lenta". Ara Domènech es retira com a mestre.  

Cito a Jaume Cela referint-s'hi després d'assistir a l'acte de la seva jubilació. M'impressiona adonar-me que estem tan i tan a prop d'aquestes reflexions. Tu, i tu, i tu. Totes vosaltres amb qui compartim un tros d'aquest recorregut per l'educació digna i alliberadora. Impressiona i alegra no sentir-se sola, encoratja i alimenta l'esperit de recerca. Com ho veieu?

"...la nostra amistat es va forjar al llarg de sessions de debat sobre quina escola volíem i què havíem de fer per anar convertint-la en una realitat que mai ens acabaria de satisfer del tot, per tot allò de la utopia que sempre tenim  a frec de dits però mai acabem de fer nostra, com ha de ser per altra banda."

"...I confiar i esperar que tot acabarà tenint un sentit i que la feina del present s’impregna de la memòria i de la utopia i de memòria en tenim molta i d’utopia també..."

Vull llegir l'article complet del Jaume Cela sobre el Joan Domènech

Fico Assim Sem Você

Adriana Calcanhotto

Per totes vosaltres, Petites.