Per la memòria, que no m'és massa fidel. Perquè hi ha coses tan boniques a compartir! Per quan el cor s'entristeix, poder oxigenar-me sense la traïció de la memòria...
Fa mesos que estem vivint també una lluita amb el drac ferotge. Curiosament, en aquesta versió, Sant Jordi cedeix el seu protagonisme al Poble. Aquella bona gent, que ja es va organitzar en l'època medieval de la literatura, ara diu que els carrers són seus. Digues-n'hi sorteig, digues-n'hi assemblea, digues-n'hi referèndum.
Actualitzant la famosa història que ens configura com a societat, la rosa és una mostra d'amor a la llibertat. Superem l'enamorament ocasional d'aquells joves i ampliem-ne l'efecte transformador. M'agrada pensar que aquella rosa és el símbol de joia per saber-nos vencedors de la mala bèstia.
Correfoc Zoo ...Hi ha monstres que enganyen a la gent, a la nostra gent... ...En la meua boca un correfoc en la teua orella una verbena si la cançó mata la pena som emisaris de la mort... ...Que creme la crueltat, l’ avarícia i l'estafa, que compartim el pa, l'aigua i les cases. Vam cultivar un verger al desert, t’hem descobert un oasi...
Gratant la terra de casa, herbejant, escampant llavors i estirant arrels, trobo molts i moltes sorpreses de la natura que m'inspiren pels pensaments i vivències dia dia. La sintonia entre la dona-home i la terra és una necessitat en tots els sentits possibles.
Dissabte vinent se celebra a Santa Eulàlia de Ronçana una de tantes fires de planter. En aquest cas és la fira "Lliga't a la Terra". Un mercat de planter i productes de la terra diversos, des de llavors, a petites plantes, pèsols, formatges o sabons.
La fira sens dubte, està més que consolidada. Atrau, a més a més d'un públic senzillament tafaner, a persones que cerquen un canvi en l'actual sistema alimentari proposat des de les institucions del país i de la famosa Unió Europea. Un canvi cap a la sobirania alimentària, el respecte envers la mare Terra, la igualtat en el repartiment i el sentit comú. Els organitzadors, treballadors com les sàvies abelles, s'aixopluguen en el nom de Llavors orientals. No és una tasca menor la que fan.
Tot plegat m'evoca a una frase pintada de fa temps en un mur, sortint de Cadaqués. Que cadascú en faci la lectura que cregui.
Un dia, entre uns llibres que em van deixar a segon
de bup, vaig trobar-hi el meu nom escrit diverses vegades. En una plana en
blanc hi havia aquest poema:
"L'aigua i la flor (Sonet, 1988)
Ja no
recordo ni on vinc, ni on ens vam trobar,
crec que
fou un dia envaït per la tristor,
vas
aparèixer regant-me a mi, una flor,
i el teu
dibuix costós als ulls se'm va gravar.
Penso amb tu com un riu allargant-se en la fosca,
perquè sé
que és en va, ja que sols un llarg bes
a mi et pot
fer arribar, i sens tu no sóc res,
i em quedo
tan sol i tan trist com una mosca.
Jo em marceixo si tu, l'aigua, m'abandones
floreixo si
quant ets rosada m'acarones,
i m'ofego
si quan tu ets bassal em cobreixes.
Perquè et necessito i sens tu no puc estar,
i perdona
si un bocí teu he d'agafar,
car, jo
t'estimo i en tinc prou si em coneixes."
En el meu dietari vaig respondre-li això. Però mai vaig fer-li arribar.
"Estupefacta. Un petit extraterrestre humà s'ha acostat a mi. Vells
escrits oblidats me n'han fet adonar. Aquest ésser ha estat durant 8 anys al
meu costat i s'amagava rere una paret freda, irònica. I jo tenia els ulls
cegament tapats. Potser ha sofert? No sé com explicar-li que també jo m'hi
estava inconscientment a la vora. Petits moments junts, un fatídic 14 i un
desànim esperançador per una música compartida.
Et contesto
amb un sí amical, si jo sóc l'aigua i tu la flor."
M'agraden les plantes, m'encanten les flors i un munt de vegades m'ha
acompanyat aquest paràgraf:
Jo em marceixo si tu,
l'aigua, m'abandones
floreixo si
quant ets rosada m'acarones,
i m'ofego si
quan tu ets bassal em cobreixes.
Trenta anys després, m'emociono de pensar com l'enamorament ens dóna
inspiració, com ens endinsa en la creativitat i l'art, com ens evoca. Ens fa
trobar paraules, notes, colors, gestos... és un motor bioquímic que ens dispara
cap a una plenitud. Cal saber caure també, de l'enamorament. Però això seria un
altre capítol. Ara vull agraïr la delicadesa d'aquell noi tímid i distant, el
seu poema va ser una grata sorpresa, una dosi d'emoció. Les seves paraules
apareixen entre les plantetes de casa i m'evoquen a somriure.
Fa temps, en una xerrada sobre una possible escola del bosc, em va arribar una llista de 27 coses que haurien d'experimentar els nens i les nenes abans de fer 6 anys. Una clara invitació a endinsar-se en la natura en tots els sentits possibles:
Enfilar-se als arbres
Jugar amb l'herba alta
Saltar als bassals
Caure a l'aigua
Caminar descalç sobre la neu
Pescar
Experimentar qualsevol tipus de meteorologia
Veure un capgros convertir-se en granota
Menjar aliments de la natura
Gronxar-se amb una corda
Escoltar el cant d'un ocell
Rodolar en una baixada
Construir un refugi
Provar el gust de la sorra i de la terra
Enfangar-se i que et netegin amb una mànega
Enfilar-se fins a un lloc del que no siguin capaços de baixar-ne
Construir una presa en un riu
Fer volar un estel
Anar amb trineu
Escoltar els sons del bosc i de l'oceà
Olorar el terra del bosc
Olorar la pluja
Tenir trobades amb la vida i la mort
Escoltar històries sobre el món salvatge
Trobar gel als bassals
Sostenir un peix o un altre animal
M'ho vaig mirar pensant en els meus fills i em vaig entristir. Per sort, ells tenen més memòria que jo i llegint-ho, el petit va dir:
- Ah, perfecte. Només em queda trepitjar la neu descalç.
Certament, hem tingut menys més experiències amb la natura de les que desitjaria. Però constato que no està gens malament, iniciar-se amb aquest llistat. Tota la canalla hauria de poder-ne gaudir!
Aquests dies hem pogut acomplir l'experiència que ens faltava, al Montseny. Gràcies, fill meu per convidar-me a trepitjar la neu amb els peus descalços. El contacte amb la natura ens fa més humans.
