Per la memòria, que no m'és massa fidel. Perquè hi ha coses tan boniques a compartir! Per quan el cor s'entristeix, poder oxigenar-me sense la traïció de la memòria...
L'arbre de la pipa o l'arbre ampolla. Braquiquíton (Brachychiton populneus)
Feia temps que en cercava el nom. M'havia trobat el fruit al terra, sortint de la biblioteca. Però ningú sabia identificar-lo. Aquesta setmana la recerca ha trobat resultat. Vet aquí: l'arbre pipa o l'arbre ampolla. Un exemple clar de quan el nom ens parla de l'objecte referit. La Pipa, aniria pel fruit. L'ampolla, pel sinuós tronc. Les fotos que he trobat d'aquest arbre són fetes totes en jardins urbans. A veure si en trobo alguna en "estat espontani". Els fruits, assecats, són petites obres d'art. Me'n meravello. Banyeres de follets, boques sense veu, castanyoles naturals, ulls d'ogre malvat, barques de Lil·liput.
Quan les paraules se substitueixen per gestos, moviments i ritmes, podria ser tot això el que et digués a cau d'orella. Danza más sublime, representada per Phillip Chbeeb i Renée Kester
L'autor de la música dedueixo que és Elliot Moss, i la cançó Sleep. Tot tan ben compenetrat que sembla nascut d'allà mateix...
En la recerca d'una versió de la cançó "Bésame mucho", vaig topar-me amb la Bïa. M'agrada com s'escriu aquest nom, aquesta dièresi amb personalitat que es planta al mig del nom: bÏa. M'agrada sentir a cantar en brasileny. M'agrada la segona veu, la simplicitat d'instruments que donen tot el que és necessari. Desconec la senyora, però el disc Navegar, m'agrada. La barreja de brasileny, francès i castellà en les cançons,mmmm.... m'encanta. Una barreja de fado amb bossa nova, la nostàlgia i frescor, sense carregar però pessigant una mica l'ànima.
La circulació de llibres al meu voltant, fa un teixit tupit que m'aixopluga i em distreu. Si un dia dibuixéssim els recorreguts que fan els nostres llibres, caldria un mapa en tres dimensions! I dic NOSTRES llibres, perquè són nostres, la propietària es va difuminant i ja no recordem de qui és o qui ens el va passar... L'últim, ve de Corró d'Avall. No en faré una ressenya, ja que podem trobar-ne a tot arreu. Diré que m'ha agradat pels diferents punts de vista, tots femenins. Perquè sempre t'identifiques amb una o altra, perquè sempre li preguntaries: "Per què ho has fet?"
Segurament vaig a deshora, però mai és tard. Aquesta proposta va de recuperacions. La Maria Rodés va treure un disc de Coplas. Sense identificar-me gens amb les coples, m'he quedat atrapada a aquest disc. Sort que dura poc! Hi ha molts detalls en les cançons. Les castanyoles en una, l'Albert Pla en l'altra... Finalment trio aquesta perquè l'hem acabat mig aprenent a casa. La lletra m'evoca a una altra època o, si més no, a una altra manera de concebre l'amor que no pas jo. Potser es tracta d'un amor impossible... Que ho sapigueu, que no tots són impossibles, ni platònics. N'hi ha també de carn i ossos.
Tengo miedo Maria Rodés, Coplas Cuando de veras se quiere
Fa 12 anys que sóc mare. L'etern camí d'aprenentatge i de salvació. Gràcies fills, per ensenyar-me tant, per fer-me sentir tan gran i tan petita alhora! I a tu que ja tens 12 anys, per fer-me endinsar en aquesta melodia que voldria que mai no acabés...
Prélude de la 1ère Suite de Jean Sebastien Bach Hervé Chiapparin
Després de felicitar a la meva germana gran, vull reprendre el desig profund de compartir músiques amb els qui m'estimo o, si més no, coincideixo positivament. Sense saber-ne, de música, no em vull resistir a parlar-ne. La música és universal, no és propietat d'entesos. Tot i que els entesos, ho reconec, poden aportar-hi informació interessant. Parlo doncs, com a ésser viu a qui la música li remou tants secrets, tantes veritats, tants sentiments o sensacions... que no aguanto sense explicar-ho! Aquí en va una, sense motiu aparent. O sí. Aquest passat desembre vaig anar a un concert en petit format del Xarim Aresté. He de confessar que em va sorprendre ell com a cantautor. Es va fer tímidament proper, el suficient per empatitzar. Ah, per cert, que va oferir també el seu llibre de poesia "Catacumba umbilical". La casa del libro en diu això: "El poeta, compositor y guitarrista Xarim Aresté realiza una espectacular entrada, por la puerta grande, en el panorama literario catalán. El autor de Flix busca nexos de unión entre el pasado, el presente y el futuro, apuesta por la reinvención de lo que nos rodea para lograr que la esperanza triunfe... y expone con sus poe mas que nadie dijo el proceso debiera ser sencillo. Joan Garau, ilustrador colorista y expansivo, es su aliado ideal." Potser caldrà llegir-lo, no? Us proposo "L'univers li sua", del disc la Rosada. M'agrada com comença, com avança i com es repeteix.
L'univers li sua Xarim Aresté
Junts, vàrem començar-ho junts. Sempre esperant la gran hòstia, sempre volent estar a punt. Farcits de fatigues i d'amor sempre tan atents a la cosa, sempre vigilant el forn.
Paranoics preciosos per a qui ploureu? Tan bé i tan bonic… a l'Univers li sua.
Tan maco i ben parit… Si ets príncep o bandit… fills de puta i eixerits… tan si ets pobre com si ets ric… si ets religiós o escèptic… a l'Univers li sua.
Cansats, comencem a estar cansats. Sempre hem anat a la nostra sempre ens hem comptat a part. Vivim com soldats enfarlopats sempre som en peu de guerra sempre acabem asclats.
Paranoics preciosos per a què reseu? Tant temps tan deprimits tan clar i tots ho hem vist. A l’Univers li sua.
Si ets digne o ets un frau… Si ets l'amo o ets l'esclau… si vius tranquil i estàs en pau… amb un diploma o un postgrau… si tot depèn d'un dau… Margalida o Maripau… Una donzella o un gripau…
