Per la memòria, que no m'és massa fidel. Perquè hi ha coses tan boniques a compartir! Per quan el cor s'entristeix, poder oxigenar-me sense la traïció de la memòria...
Participar de l'espectacle Troia, al Tnc, em fa pensar en el recorregut de la humanitat.
Tantes i tantes lluites,
tants guanyadors i tants perdedors,
tants reptes a superar
i tants avenços que ens superen.
No perdem de vista, què d'essencial compartim amb els primers humans, els de fa 3000 anys entre els Déus de l'Olimp, els que navegaven ja pel Mediterrani fràgils sota l'onada, savis sota el cel.
No perdem de vista, què d'essencial compartim també amb els humans coetanis, amb qui compartim aquest 2019 a punt d'estrenar.
El cel ple d'estrelles que dibuixen presagis, és igual per a tota la humanitat.
Parlar d'art com a expressió universal de l'humà, més enllà de la història o els museus, és difícil. En podem dir moltes coses, algunes més populars, d'altres més pedants; filosòfiques o trivials. L'art ens ha de commoure? És subjectiu? És elitista? L'art neix d'un context? L'art ens allibera? Ens fa processar pensaments, emocions...? O ens ho dona massa mastegat? Joan Margarit reflecteix pensaments que no sabia com expressar. Una vegada més, les paraules d'un altre les sento clares i endreçades, com si haguessin estat escrites just per a mi :). Cito Joan Margarit mentre parla d'art. "El que busquem en l’art, tant en un quadre de Gauguin com en una sonata de Haydn, o un poema, és dir “I si soc jo?”. Aquest “I si soc jo?” és el màxim consol. El nostre consol és mirar-nos al mirall. No en el sentit xulesc, sinó en el de penetració de veure’t en un lloc on pensaves que no sortiries. Et pots veure en un mirall que et dona una visió més profunda teva. Aquest és l’objectiu. Comprensió. Quan moltes vegades et diuen que un poema ha fet plorar, és perquè el lector ja estava en les condicions necessàries per fer-ho, i en afegir-hi el poema s’hi ha quedat. Aquest quedar-t’hi és el que busques, és el consol. És el refugi contra la intempèrie. Com que tot això fonamental t’ho has de fer tu i no t’ho fa ningú per tu, el poema et dona eines perquè tu vagis fent aquesta casa. Per tenir casa, cal guanyar la guerra. Quina guerra? La teva, evidentment."
Si llegiu l'entrevista sencera entendreu per què poso aquesta música de J.S. Bach. Em meravella i m'esperança, l'anècdota que explica Margarit.
Gent de terres andaluses On està el pes de la lluita del vostre poble? Dins, o fora de casa vostra? Com responeu, als joves sense feina? A les famílies que no tenen on viure perquè el banc ja els ho ha pres tot? Als petits pagesos que no poden accedir als camps, ni als seus beneficis?
Gent de terres andaluses On guardeu la vostra història, la cultura hereva directa dels musulmans? Com mireu als ulls als qui arriben de paisatges llunyans i tenen gana? Com celebreu amb cants i balls, si no tothom pot dir el que pensa? Gent de terres andaluses L'alegria que us caracteritza es torna agra; la gràcia, es fa rància. Les parets blanques de les vostres cases, les veig brutes (d'ultradreta). Els geronis s'han marcit: us heu deixat prendre la identitat, per promeses dels mateixos que us volen mal. Desperteu, gent de terres andaluses Desperteu d'aquest estat hipnòtic que us ha pres el timó del vostre camí. Per escoltar proposo una veu amb l'accent salat, d'una granadina. Solo para mi Vinila Bon Bismark i Mari
A mi no m'agrada el flamenc. Però hi ha veus o personatges que m'hi fan apropar. Fins i tot, poden seduir-me. Escolto a Rosalía, en aquesta cresta d'onada on es troba, i em sembla bonic el que sento. Saber que ve d'on ve, i que fa el que fa. Saber que al meu país pot sortir-ne una nova versió del flamenc. Perquè hi conviuen cultures. I perquè ens agradaria que cap de les cultures que hi conviuen no haguessin de patir per desaparèixer. El flamenc, ja hem comprovat que no. Aquells qui acusen amb tantes blasfèmies i insults denigrants, escolteu l'art de la Rosalía i que us serveixi per tapar-vos la boca. De debò que ho esteu fent molt MALAMENTE. Malamente Rosalía
La naturalesa de la conducta humana és complexa. Tot i això, hi ha gent que prova de resumir-la de maneres diferents.
Hi ha un llibre que ho recull: "El informe de Brodreck", de Philipe Claude. No em sentiria honesta si no advertís que és una història dura. Impactant. S'ubica just en els mesos posteriors a la segona guerra mundial. És narrada per un home que ha passat pels camps de concentració. El text posa en evidència com, les persones que surten de la normalitat, resulten inquietants. Fins i tot amenaçants. La imaginació del grup alimenta un perill inexistent i porta a conseqüències tràgiques. Però no s'acaba aquí, l'obra d'art. L'autor de còmics Manu Larcenet en fa un àlbum espectacular. En blanc i negre, sense grisos. Blanc i negre per representar, en petites vinyetes, la condició humana. Després de llegir-lo tinc aquella sensació que passa tan poques vegades: Com completar una obra que ja diu tot el que ha de dir? Doncs en Larcenet ho aconsegueix. Els humans, capaços de produir tantes misèries, som capaços també de fer-ne meravelles, de les misèries. Perdoneu la comparació si sembla frívola, però em venen al cap els bolets. Els bolets descomponen la matèria orgànica i es converteixen en aliment. Tan de bo llibres com "L'informe de Brodreck" transformin una part d'aquell malson en un gest que ens faci avançar en la condició humana.
La Tere ens ha parlat avui de la meravella de tot el que la natura ens ofereix, els grans astres, els generosos arbres, el vent furiós, la pluja suau, el cant del rossinyol o el salt d'una granota... Fins i tot un bri d'herba insignificant. Són regals de la Vida, a qui estem unides, en una sintonia molt suau i subtil. Sant Francesc va ser dels primers a proclamar-ho i a parlar-ne amb l'idea d'ecologia que s'utilitza actualment. El seu Càntic de les criaturesn'és una mostra preciosa. Aquesta mirada amorosa que ens agermana amb el que ens rodeja, em sembla indissociable d'una mirada que va més enllà del cel. He tingut l'oportunitat de visitar el cel extraordinari del Montsec i escoltar el funcionament de l'univers de forma molt entenedora. Partícules que es mouen, que viuen, que moren, que ens arriben i que fan possible la vida. T'ho expliquen i sonen distàncies tan gegantines que surten dels marges de la ment i es fa impossible d'imaginar. Només et sents petita, molt petita, i penses que no som res, que estem enmig de l'infinit. La menudesa d'un bri d'herba i l'increïble dimensió entre els planetes i les galàxies. I res no és en va i res és relatiu perquè estem connectades al bri d'herba; el bri d'herba a les pedres; les pedres, a la Terra; la Terra, a les estrelles; les estrelles, al més enllà; i el més enllà a Déu. Partícules de Déu Petit de cal Eril
Hem dut a terme la setmana de la cooperació i la solidaritat. Recordo quan ho vam celebrar l'any passat, enmig de la nostra revolta de país. Mirar altres països em quedava tan lluny, em desconcentrava, em feia nosa davant la rellevància del que vivíem.
Aquest any però, les xerrades m'han fet connectar el que passa en aquests territoris, amb la nostra realitat. La privació de llibertat va lligada sempre a interessos de poder i de diners. Quants països s'han aniquilat en nom d'una "justícia" hipòcrita? Esgarrifa de saber-ho.
Però també posar sobre la taula que hi ha consciències que troben la manera de lluitar amb el gran Goliat. Dones i homes que no es queden aturades, que els avergonyeix la misèria dels maltractats, dels humiliats, d'aquells qui són expulsats de la dignitat humana. Gent que, contra tot pronòstic, dóna temps, pateix del dolor dels altres, aboca esforços i vida a no conformar-s'hi, a canviar-ho. Certament, hi ha molt camí a fer. Però, dins la condició humana, també hi ha la lluita per l'altre. Un batec molt menut i persistent que ens fa sentir plenament humans i ens manté l'esperança. Com deia Pere Quart, aquella fe petita d'un pessebre al passadís.
Desitjo encomanar-vos aquesta esperança, amigues i amics. Malgrat tot. Hi som. Per vosaltres, pels qui pateixen. El vostre dolor també és nostre.
Us proposo aquest documental sobre la xufa, "Tigernut, la patria de las mujeres íntegras".
Aquí l'autor explica de què va:
I aquí sabem perquè és un documental que està perseguit i es vincula amb els "censurados film festival".
Amb "Cançó de la Plana" recupero la sensació de resistir-me a acabar les pàgines, a acomiadar-me dels personatges. Necessito conèixe'ls més, que segueixin explicant-me la seva vida de cada dia, amb un to deliciós que no embafa, però impregna.
De la història destaco molt especialment els germans McPheron. Aquest dos avis rudes i solitaris, personifiquen la tendresa d'una manera tan i tan subtil, que m'emociona. Com diu la Fe de l'Espolsada, l'autor "Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables." El llibre ens presenta gent que creu en les oportunitats. Si ens deixem portar per la vida, apareixen situacions que ens ofereixen obrir-nos al misteri de la humanitat.
Un dels motors del relat és la circumstància que viu la Victòria, una adolescent que cursa en un institut. Se m'acudeix maridar la lectura de "Cançó de la Plana" amb aquest "Fluorescent adolescent".
Fluorescent adolescent
Arctic Monkeys
(Per tu, Nf. Perquè les vaques perilloses ens facin petar de riure sempre més)
El mestre que va prometre el mar. (Museu marítim, fins el 3 de març de 2019) Una bonica i alhora tràgica història, sobre algú que es creu la seva feina. Algú anomenat Antoni Benaiges, que el 1934 impregna la seva professió del compromís com a ciutadà del món, a transformar entorns, a fer créixer les persones. Com a mestre, ofereix als infants una mirada fresca del món, fora de les estructures opressores. Un mestre que sap escoltar-los i respondre als seus desitjos profunds, com a persones.
L'exposició, presentada amb entusiasme pel seu comissari Sergi Bernal, m'ha provocat una pila de preguntes que m'agrada compartir amb les meves companyes de professió. Em sento molt desordenada en el cap, però provo d'explicar-me almenys en l'aspecte de l'educació. Què en quedarà de la nostra tasca com a docents? Què en diran de nosaltres, d'aquí a 80 anys? Quan es persegueix l'escola? Quan allibera a les persones? Cal ser un heroi, per fer avançar l'educació? Estic satisfeta, un cop més, d'aquells mestres de la república, i de totes les que continuen la seva tasca incansable i lluitadora per un futur que imaginem millor. L'Antoni Benaiges no va poder dur a terme aquella promesa. Potser nosaltres sí que podem dur a terme les que ens demanen aquí i avui. Tots els "mars" que han de descobrir tants i tants infants. Em faig meves aquestes paraules de l'Ovidi. Pel mestre Benaiges assassinat i llençat a la desmemòria. Pels que com en Sergi rescaten vides oblidades. Per aquesta lluita per la vida. Gràcies Sergi, gràcies Marta.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
A la vida Maria Arnal i Marcel Bagés Versió d'Ovidi Montllor
Quin plor més gran que duc a dins del meu poc cos. Quin raig de foc que sent A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent aquesta nit suau. Quines coses més estranyes Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc, que tinc regust de res? Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Vaig i anem compartint sense cap novetat, poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern. Tots passant un camí Havent-te'n tants i tants, i tantes coses més que neixen cada instant. Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu, Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure, mils i mils d'enemics. Tot contra tota vida. Cops amagats.
Muntanyes de paranys. Enganys i més enganys. Paraules sense lletra. Imatges sense vida. I un arma prop la mà, Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu, que no mato el meu cos. Segueixo amb tots.
Un pensament però, per aquells que estaran junts a tots i tots junts... Per aquells que ara estan tant lluny però tant a prop, tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible l'esperança de viure, morint a cada instant.
Un dia qualsevol serà la vida i tots! serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més, seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena, des de la vida buida. Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap. I el cor em diu que sí. El cervell diu que sí. I tot en mi és un sí. Que mai no acabarà. Canto la vida sí.
Els amics i amigues d'arròsdelesquatre em fan descobrir música. Mentre indago amb la Cat Power m'aturo en aquesta frase. Podria semblar pedant, però deixeu-me compartir una interpretació que me la fa sentir meva.
"Hi va haver un temps que jo volia ser la millor", diu.
I jo penso, sí, hi ha molts dies que vull ser la millor de mi mateixa, la que em fa créixer, la que encomana frescor, la que somriu, la que lluita, la que cerca la peça de l'engranatge que falta, la que comparteix, la que se sent d'un lloc i d'un grup. Sí, vull ser la millor versió de mi mateixa, sabent que moltes vegades només em quedaré en un intent. Però alguns moments em farà feliç notar que he estat la millor de mi mateixa. Tan de bo puguem tastar-ho plegades.
Ahir es va estrenar la primera Fira d'economia social i solidària. Un luxe de fira, en quant a qualitat. Les dues taules rodones, sobre la banca ètica i el periodisme compromès, estaven a vessar de gent. Les experiències compartides, tot i que insuficients, són camí de canvi i de transformació. Felicitem-nos-en.
Ara que ja ens hem felicitat, la fira d'ahir ens ha d'impulsar a seguir-nos mobilitzant.
La informació que s'hi va treballar, sovint queda reduïda a cercles de gent que és la mateixa que lluita per la sobirania alimentària, per l'educació respectuosa, per les energies renovables, pels carrils bici, per la llibertat d'expressió... Cal obrir aquests cercles de gent i que s'interseccionin amb d'altres cercles!
Disposar d'aquesta informació no és només tenir uns coneixements. Aquesta informació permet relacionar-se amb el món d'una manera concreta, accedir a una qualitat de vida. És la porta cap al canvi, l'obertura cap a l'alternativa.
Siguem doncs generosos a l'hora de publicitar aquests "coneixements" a tot tipus de ciutadans.
El canvi depèn de tu.
El CANVI depèn de tots.
La cançó diu "Not Worthy".
Però veient el vídeo del Santi i la Mariona, jo crec que sí, que som dignes i mereixedors. Som-hi doncs.
Not Worthy
Jack Savoretti
Percussió corporal Santi Serratosa i Mariona Castells
Com un llaç ens identifica o ens contraidentifica. Com un llaç ens uneix o ens separa. Com un llaç ens fa sentir propers a qui el porta o ens en repel·leix. Com un llaç ens ridiculitza o ens enalteix. Com un llaç sanciona i linxa, o comparteix el dolor.
Cadascú tria quina actitud li provoca un minúscul llaç. En tot cas, una bona part del públic del Teatro Real sembla que no honora al concepte de "Teatro" com a canal d'expressió. Són més fidels a l'adjectiu de "Real", la figura monàrquica, parasitària i gens sobirana. D'altres, no només gosen portar el llaç groc en un lloc hostil, sinó que defensen al company de treball per haver-se disculpat pels fets. Cadascú tria quin recorregut fa i quin llegat vol deixar. El llaç és relatiu. Gràcies Lluc per dignificar-te i dignificar-nos. Rumba del temps Joan Miquel Oliver
Gent. He conegut, al llarg dels anys o el darrer curs. Ara, estic coneixent. Fa anys que conec. M'agradaria conèixer. Potser millor no haver conegut. Tu hi tens molt a veure Amb qui t'identifiques? Hay gente mala, mala, que está llena de miedo, Que endurecieron sus almas curtidas, Y hay gente buena y formal, que a la que te descuidas te dan puñalada y te olvidan, Que no van a sentirse hermanas jamás, ni medio mal por joderte la vida. Hay mucha gente buena, que son dura piedra, Y tienen momentos de debilidad, Hay pura gente que están siempre hechos mie..., Y de algún lado sacan valentía.
A veces se junta la gente sincera, diferentes caras se mezclan un día cualquiera, a veces, ese que nunca saluda te sorprenderá, y lo que encierra dentro prendera. Y es que siempre habrá quien buscara bronca, Y otros te apoyaran sin aparente motivo, que no van a callar, no les sale fallar, y lo darán todo por un buen amigo. Hay locos que creen que el mundo está en sus manos, Luego son un caos viven descontrolados, Llegando al desprecio, ensuciando espacios, contra la lógica ecológica del mundo que habitamos. El amor esta en aire, i el aire intoxicado, queremos lluvia fuerte de verano, yo sé que, nunca me dejara, nunca se secara, la limpia energía que alimenta nuestra orbita. Nos organizamos, nos equivocamos y a veces parece que hasta haya humanidad, alguien se bloquea en la asamblea, mentes anónimas que mimas en la intimidad. Y esa debilidad no rivaliza con la fuerza, de la rabia de la sinceridad, y de la claridad cristalina voluntad, gotas de pureza en la mirada La gente Lágrimas de sangre
"Hijo es un ser que Dios nos prestó para hacer un curso intensivo de cómo amar a alguien más que a nosotros mismos, de cómo cambiar nuestros peores defectos para darles los mejores ejemplos y de nosotros aprender a tener coraje.
Sí, Eso es! Ser madre o padre es el mayor acto de coraje que alguien pueda tener, porque es exponerse a todo tipo de dolor, principalmente de la incertidumbre de estar actuando correctamente y del miedo a perder algo tan amado. Perder? cómo? No es nuestro? Fue apenas un préstamo… el más preciado y maravilloso préstamo, ya que son nuestros sólo mientras no pueden valerse por sí mismos, luego le pertenecen a la vida, al destino y a sus propias familias. Dios bendiga siempre a nuestros hijos, pues a nosotros ya nos bendijo con ellos"
Sembla ser que és un text de José Saramago. Sembla ser que ja l'he utilitzat en una altra ocasió... Després de l'estiu tinc la sensació que conec una mica més els meus fills. Em fa feliç veure'ls créixer, veure com les seves tentines els fan avançar i em fan avançar. Un "préstec", que diu Saramago, amb una mena d'interessos que no juguen a la borsa. Em sento beneïda per Déu, amb els fills que m'ha deixat, per canviar els meus defectes. També m'adono que em queda molta feina per fer, encara! Buf, qui sap si me'n soritré, per ser una persona més digna... In between dreams Jack Johnson
