Penso tot el dia aquella olor de la flor del taronger. Una olor que no es pot explicar, perquè és dolça, però no embafa. És fresca, però no passa desapercebuda. És blanca, sense tenir color. És seductora, però no empresona. No trobo una manera millor d'explicar-la.
Veig els arrossars estesos en la plana fèrtil de la desembocadura, pentinats, endreçats, empolsinats. Custodiats per la gent de la terra. Que s'eslloma i es colra treballant, que descansa arran de camí, a l'ombra d'una figuera, davant mateix del maset.
Connecto amb aquesta gent, i amb la que et topes pel carrer, o a peu del mar. Perquè fa les coses fàcils, acullen al foraster, i defensen lo riu, que és vida.
Noto els ocells juganers que picotegen arreu, que xisclen, canten, que alcen el vol. Ocells que vénen de prop i de lluny, sense passaport, sense fronteres.
Salto i rodolo per les dunes. La seva sinuositat, la seva existència efímera. La manera de transformar-se. Milers de milions de granets de sorra, arrossegats milers de milions d'anys.
Rondar quatre dies pel Delta m'omple d'oxigen i em fa sentir més endins, la consciència de país.
T'estime, t'estimo, t'estim.
Camals mullats
Gossa sorda
(poema Vicent Andrés Estellés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada