On les mans enllacen a la gent?
Un ball que permet mirar endavant, que veus la cara de l'altre i li pots somriure.
Un ball de carrer, de plaça.
Un ball tàntric que va i ve, que bressola amb diferents pujades i baixades, amb matisos que cadascú interpreta.
Un ball que pot organitzar-se a partir d'una mètrica. Però si no hi és, interpretes com et sembla.
Un ball de ritme regular, com la respiració mateixa. Pots puntejar-lo amb gràcia o minimitzar-ne els moviments. Fins i tot, si per ballar-lo aixafes raïm; hi caps.
M'agraden les sardanes. M'alegren, m'evoquen. Em permeten xerrar amb el ballador veí o, sovint, evadir-me i pensar en els meus tràfecs.
L'altre dia, mentre en ballava, em repetia de nou: Quantes coses boniques que té la sardana! En aquest retrocés evident que viu, vull recordar allò de preciós que ens regala aquesta música.
Em queden més comentaris a fer, sobre la sardana. Ho deixo per una altra ocasió :)
Els ocells et canten
Francesc Mas Ros
Somni
Manel Saderra i Puigferrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada