Com un llaç ens uneix o ens separa.
Com un llaç ens fa sentir propers a qui el porta o ens en repel·leix.
Com un llaç ens ridiculitza o ens enalteix.
Com un llaç sanciona i linxa, o comparteix el dolor.
Cadascú tria quina actitud li provoca un minúscul llaç.
En tot cas, una bona part del públic del Teatro Real sembla que no honora al concepte de "Teatro" com a canal d'expressió. Són més fidels a l'adjectiu de "Real", la figura monàrquica, parasitària i gens sobirana.
D'altres, no només gosen portar el llaç groc en un lloc hostil, sinó que defensen al company de treball per haver-se disculpat pels fets.
Cadascú tria quin recorregut fa i quin llegat vol deixar. El llaç és relatiu.
Gràcies Lluc per dignificar-te i dignificar-nos.
Rumba del temps
Joan Miquel Oliver
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada