Un bon treball de tots els actors. Em ve de gust destacar però la Frida i la seva cosina més petita encara, com posen en escena un joc infantil dolç i espontani, com esborren les càmares, com ens absorveixen en els seus diàlegs i gestos nets.
La tasca de ser pares, de ser pares adoptius, d'entomar morts molt doloroses, la carícia de la natura com un context reparador... tot queda parat sobre la taula d'aquesta pel·lícula. Podem menjar-ho poc a poc i digerir-ho al llarg dels dies. És com una poesia d'aquestes qüestions tan trascendents.
Estiu 1993, Carla Simón
Opinió a l'Ara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada