No sóc de banderes. Repeteixo: no sóc de banderes. Certament al llarg de la vida m'he identificat amb uns trets culturals que m'han sigut donats i m'he fet meus. Alguns d'aquests trets culturals m'agraden, d'altres no gens. Però són els que m'han configurat. En tot cas, no són motiu per excloure a ningú que convisqui amb mi, al meu carrer, a la feina, al les botigues del poble o al pavelló d'esports.
Per sort, el moment en què vivim ja no parla de banderes. El moment que vivim reclama i aclama un pas endavant com a poble. Un pas cap a la llibertat de tothom. Cap al progrés de tots. Cap a la millora d'unes estructures i lleis que ens regulen, que ens permeten viure i posar-nos de manifest com a persones. Iguals de diferents cada un de nosaltres.
Avui molta gent portarà banderes. És un tros de roba per aferrar-se. Es necessita visualitzar d'alguna manera el desig que es té. Però molts d'altres no en portarem, de banderes. Perquè el que demanem no té colors. És un prec que va més enllà de les banderes. Volem ser. Sense que se'ns aixafi, se'ns qüestioni, se'ns humilii. Volem fins i tot equivocar-nos. Per poder créixer.
Seguir enganxats a Espanya no només extorsiona econòmicament. Retalla i suprimeix lleis, drets, dignitat. Ja fa massa temps que diem prou. Ara EXECUTEM el prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada