M'he adonat de l'alegria que m'han aportat els infants, la retrobada tan bonica i autèntica. Les famílies han acollit molt bé aquest parèntesi, la substituta ha fet una bona feina i s'està posant fil a l'agulla per a canviar dinàmiques de grup.
La realitat és la mateixa que quan vaig marxar. Matins i tardes súúúúúper intensos, que demanen moltes mans, molts ulls, veu, atenció, amor... i jo sóc la mateixa persona limitada en recursos i en mans, ulls, cor... Molta feina curricular a fer, enmig d'un abundant reclam constant, per a gestionar les relacions i el benestar.
És cert que dins meu hi ha una mena d'esperança de canvi. Unes quantes llavors escampades de les quals alguna, n'estic segura, brotarà.
Cal situar-me, respirar molta "calma". Acceptar moltes decepcions sota la frase "no hi arribo". Aquest és un dol permanent.
Tinc un somriure interior (del qual tu n'ets una mica responsable), que intenta recordar-me allò bonic que sé fer, perquè m'ha estat regalat com a do, enmig d'aquest treball mental i emocional frenètic.
Ahir, en una conversa amb els meus amics de fe, va aparèixer una idea que em va captar. Està bé l'autoestima, molt bé; és imprescindible. Però l'amor apareix en la relació entre dues o més persones. Això és el que m'interessa de l'educació. Aquest amor que surgeix en l'encontre amb l'altre. L'amor que fa créixer, que fa avançar, que fa plorar de cor, que fa riure l'ànima.
I, en aquest camí personal i professional, vet aquí una paraula clau: paciència. Envers un mateix i cap als altres. Però també cap al ritme marcat pel temps Kairos. Aquella respiració de la vida que troba el just moment per brotar, per madurar, per morir i per fecundar de nou. Paciència.
Paciència
Lenine Cover
Versió de Gerard Quintana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada