Pàgines per aturar-s'hi

dimecres, 27 de desembre del 2017

27 de desembre de 2017

Diuen que, per Nadal, en un Infant es concentra l'Esperança de tot el món. Ho crec així i crec també que és ampliable a totes les criatures del planeta. 

Per fer-ho possible cal acompanyar-los, i no de qualsevol manera: ni mirant el mòbil; ni prohibint allò que necessiten; ni donant-los allò que no els fa créixer. 

No existeix una única manera d'educar als nens i nenes; possiblement hi ha decisions encertades i d'altres inoportunes. 

Aquestes 14 reflexions de la Maria Montessori em semblen una mena d'estel d'Orient per a orientar-nos en l'experiència educativa i el respecte cap als infants justament per a fer-los lliures i eines de canvi. 


1. «No em seguiu a mi, seguiu el nen.»

2. «L'instint més gran dels nens és alliberar-se dels adults.»

3. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.»

4. «Quan un nen se sent segur d'ell mateix deixa de buscar l'aprovació dels altres.»

5. «Sembreu en els nens idees bones, encara que no les entenguin. Els anys s'encarregaran de desxifrar-les en el seu enteniment i de fer-les florir en el seu cor.»

6. «Deixeu que siguin lliures, aquesta és la tasca bàsica de l'educador.»

7. «Allibera el potencial de l'infant i ell transformarà el món.»

8. «No podem crear observadors només dient "observeu", sinó donant-los el poder i els mitjans perquè aquesta observació sigui adquirida a través de l'educació dels sentits.»

9. «La feina dels nens és jugar.»

10. «La millor ensenyança és la que utilitza menys paraules per fer el que toca.»

11. «Els moviments no només els fem per moure'ns. Cada moviment té un propòsit, sempre té una intenció.»

12. «Ajudem-los a fer-ho per si mateixos. Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.»

13. «Si l'ajuda i la salvació han d'arribar, només pot ser a través dels nens.»

14. «El senyal més gran de l'èxit d'un professor és poder dir: "Ara els nens treballen com si jo no existís".»


Vull accedir a la pàgina Catorze.cat d'on s'han extret els 14 punts

diumenge, 24 de desembre del 2017

24 de desembre de 2017

Si us volgués felicitar el Nadal us llegiria, davant la llar de foc, la història que va escriure Paul Auster fa uns quants anys: 

"El conte de Nadal de l'Auggie Wren". 


Lluny del to tràgic i punyent de la venedora de llumins, retrata també una situació d'exclusió social. Aquí però, els protagonistes es deixen interpel·lar per l'altre. L'encontre fa que el Nadal s'encarni de nou.


A Bibliotossa hi trobem una petita ressenya del llibre. I a Cinema crítico el comentari es refereix a la pel·lícula que se'n va fer, "Smoke", basada en el llibre proposat.

Que ens sapiguem commoure pels altres. 
I siguem el Nadal de tants i tants encontres.

Innocent when you dream
Tom Waits









dijous, 21 de desembre del 2017

21 de desembre de 2017

Quina grata casualitat: avui, dia d'eleccions al Parlament, he visitat d'escapada la llibreria L'Espolsada.

Resultat d'imatges de els llibres ens fan créixerÉs un plaer entrar-hi, deixar-se seduir pels llibres que sembla que et cridin en veu baixa: "Apropa't, enamora't, llegeix-me...". Tots ells orquestrats per l'ànima ferma i convençuda de la seva padrina, la Fe.

És un descans arribar-te a la llibreria i demanar-li consell perquè sempre té alguna proposta per a fer-te, sempre existeix un llibre que t'espera, adequat pel moment que vius. I ella, amb les seves ulleres de llibretera, coneix aquest llibre i te'l brinda. 
Resultat d'imatges de els llibres ens fa més lliures

En un dia com avui, ple de vots malgrat els gripaus que ens fan empassar, vull reivindicar de nou que els llibres ens fan més lliures...  




Writer in the dark
Lorde









diumenge, 10 de desembre del 2017

10 de desembre de 2017

Sempre que vinc d'Aldover em vénen ganes de recuperar poemes que elogien menudeses com  ara la frescor d'uns grills de mandarina, la potència d'un raig d'oli, o la salabror de quatre ametlles picades. 

M'agrada veure en Miquel Àngel com treballa en aquesta intersecció entre la natura i l'home, el seu hort com a jardí deliciosament comestible. 

El petit de Cal Eril, que no renuncia per res al seu origen rural, recull en algunes cançons aquest saborejar de les fruites de la terra, cuidades per mans sàvies i menjades amb consciència.


Muntanyes màgiques
El petit de cal Eril




diumenge, 3 de desembre del 2017

3 de desembre de 2017

Cada dia, quan em llevo, em pregunto: avui, quina absurditat més prohibiran? Perquè em passa que, com més absurda és la prohibició, més ganes tinc d'infringir-la. Ara mateix, tinc tantes ganes de comprar-me una peça de roba d'aquell color que mai abans havia tingut! Aprofito la circumstància per convidar-vos molt efusivament a llegir un àlbum il·lustrat que, de tant caricaturesc, espanta una mica com representa la nostra realitat. 


"D'aquí no passa ningú", segons Teresa Duran


Resultat d'imatges de d'aquí no passa ningú

I per arrodonir l'entrada d'avui, punxo la nova cançó de Maria Rodés, algú que busca el sol, que també és d'un color molt perillós.  

Fui a buscar al sol
Maria Rodés




dimarts, 28 de novembre del 2017

28 de novembre de 2017

Es veu que en espais públics ja no es pot dir en veu alta. Aprofito aquest raconet per gosar anomenar-ho.
presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos políticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolítics... 

Pensem en vosaltres. Us sentim enmig nostre. Endavant amb la llibertat. 
Un raig de color per vosaltres que no us heu venut per 10 ni per 100. 

Flors de Baladre
Uc



dissabte, 25 de novembre del 2017

24 de novembre de 2017

Em permeto un parèntesi, un oasi que barreja dos dels encontres que més em meravellen: els infants i la natura. Es tracta del llibre "Joguines de la natura".


Joguines de la natura

(Ressenya de l'Editorial Mediterrània)
"Aquest llibre posa a l’abast de les noves generaciones les joguines que els nostres avis elaboraven amb elements de la natura. Es tracta de peces que tenen l'encant de l'efímer però que, cada any, retornen marcant el pas de les estacions i de la vida mateixa. Closques, fulles seques, pedres, ossos... serveixen per crear joguines que duren un matí o... segles.

En aquest llibre cada proposta és una petita obra d'art. Una de les que ofereix, parteix de les tiges de fonoll, que permeten fer construccions diverses com ara escales de pintor, cadires, carretons... amb l'ajuda d'una navalla. Al mateixa capítol s'hi recull l'opinió sobre la navalla d'una professora, Huguette Hugon-Derquennes, que diu això: 
"A diferència de l'eruga, el nen no es convertia en un adult protegit a l'interior del capoll, i que, a partir dels set anys, l'ús freqüent d'un ganivet protegeix millor que una prohibició"

La navalla com una eina de creixement. Quina paradoxa, oi? Fa temps ja vaig parlar-ne de la (veure febrer 2016), i la segueixo reivindicant. Té moltes possibilitats creatives, motrius, d'enginy i de supervivència. Enmig de tantes ofertes digitals, telemàtiques i electròniques, és tot un repte. Evidentment cal oferir-la en un context de seguretat i quan l'infant està madur per a utilitzar-la. I abstenir a l'infant d'escenes on la navalla pugui tractar-se com una arma. Com la de Pedro Navaja.


Pedro Navaja
Rubén Blades, versió Gato Pérez







dissabte, 18 de novembre del 2017

18 de novembre de 2017

Avui dono les gràcies a Vicent Partal per les xerrades que no es cansa de fer. 

Per la seva capacitat de relatar la Història, pel seu do de relativitzar i desgranar el gra de la palla. Pel  seu compromís amb la gent del carrer a cercar la veritat. 

La democràcia de debò serà amb república o no serà. 

Gràcies per generar una mirada positiva en aquest entorn poc amigable.  

Em ve de gust associar-lo amb aquesta cançó que tant em relaxa. 

Soukora
Ali Farka 



dimarts, 14 de novembre del 2017

14 de novembre de 2017

Diu el conte, que la Clarice va començar a necessitar saber més de l'altre. 

La banderola del watsap era sempre una possibilitat de trobar-se'l. Les reunions cap aquí, cap allà, també.

Una mena de pessigolles a la panxa s'activaven sobtadament...

Llavors va sentir aquesta cançó. I va voler saber si això també li passaria. 


Monomania
Clarice Falcao



diumenge, 12 de novembre del 2017

12 de novembre de 2017

Ahir el carrer Marina es va omplir de la dignitat d'un poble que avança malgrat les insolències de la mentida i la injustícia. Pas a pas cap a la llibertat.

Hi ha molta incertesa. Desencís. Necessitat de saber com han anat les coses, com estan. Patiment cap als empresonats. Però hi som, serenament i persistent.

Com sempre en aquestes concentracions de gent hi ha veritables cartells literaris, amb humor, amb saviesa, amb encert, amb ironia... Aquest m'ha servit per sintetitzar l'ara. 

"Miro endavant i no veig clar on anem.
Llavors, miro endarrera i veig clar d'on fugim."



diumenge, 5 de novembre del 2017

4 de novembre de 2017

Sense cap mena de sentiment malèfic, que se m'interpreti bé siusplau, veig persones tan plenes de malícia, que omplen el seu discurs de mentides de les grosses, que persegueixen la bona gent, que empresonen a innocents sense motius... 

La vida, diuen els savis, ens posa a lloc. Que del que sembrem, collim. 

Per aquest motiu avui quan escoltava "Boomerang" he fet una associació d'idees. Tots aquells i aquelles que escampeu el mal, que el consolideu amb els vostres pensaments i actuacions... Sapigueu que un dia, serà la vida mateixa que us el tornarà amb plata. 

Aleshores haureu de saber que els únics responsables del que passi, sereu vosaltres mateixos. Per haver destruit tant i tant. Per haver causat tant dolor i tant trencament.

No és el meu desig; ni tan sols és una amenaça. 
És una intuïció sobre el vostre futur.

Boomerang
Manel




dimecres, 1 de novembre del 2017

1 de novembre de 2017

Avui és dia de morts, en el bon sentit. En el sentit que els tenim presents, que intuïm que estan en algun paradís ple de llum. 

I als vius, ens toca sentir-nos molt i molt vius. Cap renúncia als somnis, i molta energia encara per desplegar. 

Poc a poc, pas a pas. Ho tenim més a prop.

M'agafo a aquesta estrofa del Xoel López:

Yo soñaba, cada día, poder alcanzar la playa
y ahora está tan cerca 

Casi ya la puedo oler. 

Y espero, cada vez, más próximo el final 
ya puedo sentir tierra seca 

tras la arena mojada.

Tierra
Xoel López


 Vanesa, aquest va per tu.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

17 d'octubre de 2017

En l'últim llibre de Carles Capdevila (La vida que aprenc) hi he trobat dues paraules que, en la meva ment, s'han casat: ambició i inconformisme. L'ambició de l'inconformisme.

L'ambició de l'inconformisme és el que em belluga a encomanar al meu gremi a tenir una presència activa al carrer, prenent partit del moment que vivim.

El que m'afegeix al tall de l'autopista a les set del matí. Paralitzar el nostre petit país per donar un cop de puny sobre la taula: que ja en tenim prou de bestieses!


El que em fa picar cassoles a quarts d'onze de la nit, deixant el sopar a mitges i les cassoles inservibles per a la cuina.

És l'ambició de l'inconformisme el que m'autoconvenç que cal alimentar l'esperança. Perquè, mentre la il·lusió ens engega els motors de la revolució, és l'esperança el que ens permet avançar. L'esperança ens ajuda a no decaure, malgrat l'entorn és cruent i la impotència pren protagonisme. 

L'ambició de l'inconformisme, als maltractes permanents. Malgrat la tristor i el descoratjament, estimat Carles Capdevila, avui celebro el casament d'aquestes paraules. Perquè el fill de l'ambició de l'inconformisme és la lluita pacífica i persistent.

Siusplau, no us perdeu aquesta versió del clàssic de Dylan. A mi m'alimenta una mica l'esperança... 

Blowing in the wind
Bob Dylan. Versió (millorada!) de Sam Cooke



Gràcies, Gorka, per compartir aquesta música ;)



dilluns, 9 d’octubre del 2017

9 d'octubre de 2017

Dijous rebíem aquest missatge:

"Aquesta matinada, primer dia de la fira de la Mediterrània i en un moment de revolució, en Lluís ha decidit tornar a ser pols d'estrella."

Estimat Lluís. És estrany parlar-te des d'aquí. És estrany saber-te tan a prop, quan ara mateix ets tan efímer. I, malgrat l'estranyesa, sento com un crit la necessitat de dirigir-me a tu. 

De dir-te que potser era d'hora, ens quedaven tantes converses a desgranar!
Que la teva opinió del món, de la vida, em feia reposar el cor. 
Que em faltarà música compartida, matisar algun caràcter del cantant, una frase de la lletra, algun detall d'un instrument de fons. 
Que definitivament em resultarà impossible trobar cap mena de bolet, si tu no em pistes!

Com de bonica ha estat la cerimònia de comiat. I una paradoxa: que plena de vida, que plena de tu! 
Com de bonic el petit racó on les teves cendres reposaran i es fondran amb la terra, amb l'aire, amb la pols de les estrelles.

Estimat Lluís. Deixa'm plorar de nou, el cor està trencat. I sàpigues que no és un plor de tristesa. És un plor que parla de la teva llum, que la mort no ens prendrà mai. Un batec de Lluís dins meu. Gràcies i fins sempre.


Where is  my mind
Pixies
versió a piano de Maxence Cyrin


dijous, 14 de setembre del 2017

15 de setembre de 2017

Joan Borja narra una anècdota vora el mar, acompanyat de la seva neboda que es debat en una lluita interna per deixar el xumet (xupló). 

Podria ser un bon homenatge a tota la colla de menuts de 2 i 3 anys que aquests dies inicien P3. Per l'esforç descomunal que fan, per les famílies que procuren per cada un d'ells. I perquè totes les mestres i els mestres aconsegueixin una capa amb superpoders i puguin acompanyar-los amb molt d'amor i molt d'humor!

"Aprendre a renunciar al xupló i les voretes: això és la vida. Cremar i superar etapes, obrir portes noves, transitar camins inèdits. Gestionar l’enyor. Administrar les abdicacions. Preservar la passió per aprendre. Accedir amb curiositat i il·lusió a cada nou col·le dels fadrins: a cada nova descoberta, cada nova coneixença, cada nova experiència, cada nova ensenyança." 

Llegir el text sencer

dilluns, 11 de setembre del 2017

11 de setembre de 2017

No sóc de banderes. Repeteixo: no sóc de banderes. Certament al llarg de la vida m'he identificat amb uns trets culturals que m'han sigut donats i m'he fet meus. Alguns d'aquests trets culturals m'agraden, d'altres no gens. Però són els que m'han configurat. En tot cas, no són motiu per excloure a ningú que convisqui amb mi, al meu carrer, a la feina, al les botigues del poble o al pavelló d'esports.

Per sort, el moment en què vivim ja no parla de banderes. El moment que vivim reclama i aclama un pas endavant com a poble. Un pas cap a la llibertat de tothom. Cap al progrés de tots. Cap a la millora d'unes estructures i lleis que ens regulen, que ens permeten viure i posar-nos de manifest com a persones. Iguals de diferents cada un de nosaltres. 

Avui molta gent portarà banderes. És un tros de roba per aferrar-se. Es necessita visualitzar d'alguna manera el desig que es té. Però molts d'altres no en portarem, de banderes. Perquè el que demanem no té colors. És un prec que va més enllà de les banderes. Volem ser. Sense que se'ns aixafi, se'ns qüestioni, se'ns humilii. Volem fins i tot equivocar-nos. Per poder créixer. 

Seguir enganxats a Espanya no només extorsiona econòmicament. Retalla i suprimeix lleis, drets, dignitat. Ja fa massa temps que diem prou. Ara EXECUTEM el prou. 

diumenge, 3 de setembre del 2017

3 de setembre de 2017

Quan l'atzar treu el nas en les nostres vides, provoca encreuaments certament interessants. Tornant del nostre petit viatge d'estiu i gràcies a aquestes "combinacions sorpresa" he descobert un viatge meravellós. El que moltes de nosaltres, mares i pares, somiem a fer amb els nostres fills. Somiem des d'un desig semblant al de les aventures èpiques que hem llegit en còmics o hem visualitzat en dibuixos animats de súperherois... Allò que sembla que només pot succeir en l'imaginari. 

Doncs bé, no tothom ho somia i prou. Hi ha qui ho porta a terme en primera persona. Vet aquí la història, basada, construida i relatada a partir de fets reals. 

Jo dic: Quina meravella poder ser-ne espectadors. Viure-ho deu ser espectacular!


El viatge de l'Unai
Sense ficció
Andoni Canela i Meritxell Margarit



dimarts, 29 d’agost del 2017

29 d'agost de 2017

Les terres baixes d'Holanda ens han atrapat. Les terres baixes inundades de bicicletes i de silenci. L'aigua transporta. Les cases volen robar claror al cel opac i s'omplen de vidres. Desenes de flors variades intenten posar el color que l'absència del sol amaga. Els dics representen un pols entre l'home i la natura. 

Dear family, we are grateful of your welcome. We fall in love with your landscape, your people, even your rain. Thanks!

Irremediablement se m'acudeix aquesta cançó...

Bicicletes
Blaumut



divendres, 4 d’agost del 2017

4 d'agost de 2017

Sopar cada dia un plat de tomàquets dels de debò. Dels que et sorprenen amb sabors i textures. Dels que surten de les formes previsibles que encaixen perfectes. Sucar pa a la piscina d'oli bo que s'encomana de pigments vermells. Un toc d'alfàbrega, de ceba tallada, d'olivada... 
Estar a ple estiu és això: un plat de tomàquets dels de debò. 

I, si he de posar-hi una banda sonora, aquest italià em recorda l'envelat i nits de ballar de la mà d'un orquestra. Una mena de música que, amb el plat de tomàquets de debò, em fa assaborir l'estiu i suportar la calor com un "efecte colateral". 

Per cert, si voleu tomàquets explosius, opteu pels pagesos autòctons. Impossible superar-ho.


Ciuri ciuri
Roy Paci & Aretuska



diumenge, 30 de juliol del 2017

30 de juliol de 2017

"Tinc un desig: que tot valgui la pena"

L'altre dia vam estar al concert de Txarango amb els meus 6 nebots, entre 10 i 14 anys. De tornada, estàvem tots eufòrics. Vam omplir el viatge en cotxe d'una acalorada argumentació sobre el grup i la música que acabàvem de sentir i ballar. Faig un petit resum, de part de tots, de per què ens agrada Txarango.

Es tracta d'una música alegre, optimista, t'arrossega a ballar. D'una música de qualitat amb molts músics sobre l'escenari que no només toquen, sinó que també canten. Quanta sintonia no escrita en cap pentagrama! Deu ser la sintonia d'una manera semblant de mirar la vida?

La música és fresca i refrescant. Però no és mediocre. Per res del món. És una música que parla obertament de les vergonyes actuals. Es compromet amb persones que no són anònimes, sinó que tenen cara i ulls, una veu que reconeixen. Persones que el nostre sistema exclou i trepitja. Persones que ens interpel·len i ens desperten de les inèrcies despietades. Txarango els allarga la mà i diu: "Som aquí, denunciem i repudiem el que us passa". Gràcies per fer-nos d'altaveu. 



"Volem que la nostra música serveixi per abraçar la feina de moltíssima gent que treballa en la construcció d'altres mons possibles".

"És important polititzar els fets i no només el discurs". Entrevista al Regió 7


Em sembla interessant que els meus fills i nebots tinguin tan a l'abast uns joves, que de la música, en fan una opció de vida positiva i disconforme. 

Vet aquí l'últim disc, 
i "... que tot valgui la pena".





dijous, 20 de juliol del 2017

20 de juliol de 2017

És estiu. El mes de juliol, un moment saborós, amb gust a pruna madura i a síndria exultant. 


M'encanta la roba lleugera, la llum, els capvespres, la recerca d'aire fresc.


M'encanta pensar en el mar, aquest gegant blau-verd que amaga secrets i laberints. M'encanta arribar a la platja i veure les onades com s'estiren per apropar-se'm. 

Els acords pelats d'una guitarra i les dues veus d'uns francesos que "anglesegen". Utilitzen l'antiquíssima aventura d'Ulisses en recerca de tantes coses. Que bonic reprendre aquesta història, és com tramar camins entre el passat i el present. 



Ulysses and the sea

Papooz






dimecres, 12 de juliol del 2017

12 de juliol de 2017

Un bon amic escriu les cròniques de la seva lluita personal, cara a cara amb la malaltia. I en el seu escriure, la lucidesa es fa evident. Perquè el seu pensament no li és útil només a ell. També ens parla a cadascú de nosaltres. No ho trobeu?


*Crònica d’un 15è xute de quimio*
La calor apreta, els bessons pesen, però també apreten amunt i surts a córrer, a les 8 del matí, i ja et trobes els 27 graus que et fan suar a la primera anhelada d’aire, i pensar que al gener corres amb 7 graus i les mans vermelles tallades de fred! No sé si us ho havia dit, corro, sí, em buido 3 cops a la setmana durant 10 km, em buido tant com puc de cap i de cos, algun cop amb alguna llàgrima... d’alegria de viure, és genial fondre’t mentre vas corrent, i malgrat la calor, segueixes saludant el sol i agraint-li lo puta que és, a l’estiu fa nosa i a l’hivern manca.
Després, el dejuni et segueix recordant que ve la quimio, que res és fàcil, i que tot costa, i que sempre tindrem adversitats, perquè així és l’única forma d’evolucionar, i de créixer, i de plorar, i de riure, i de fer-nos forts, i de sentir la vida, i de voler-la viure, i de compartir-la.


Ll.B.


Se m'acudeix una música entranyable per a un valent com tu. Que tinguis molts "somriures de diumenge"!

A Sunday smile
Beirut







divendres, 7 de juliol del 2017

8 de juliol de 1973 - 8 de juliol de 2017

Aquesta imatge, és la que em representa aquest 8 de juliol. Dues cadires davant una paret blanca. Per descansar-hi, per a prendre-hi decisions, per a tenir una conversa animada. O vés a saber per què. 

Fotografia de Matka


Per contaminació del concert de dimecres passat, proposo aquesta cançó. Sentir-los en directe, amb totes les raons amb què introdueixen les cançons, el to entranyable de la Maria, la passió guitarrística del Marcel... Es fa molt difícil deixar de compartir-ho.

Canción Total
Maria Arnal i Marcel Bagés




dissabte, 1 de juliol del 2017

1 de juliol de 2017

Enyoro les meves germanes, us enyoro flors.

Em sento part de la història que compartim, el llaç d'amor que ens abraça.
Tinc ganes de trobar-nos, xerrar, enfadar-nos, planejar...
Divertir-me escoltant com cadascuna se situa en el seu paper. 
I, si deixem passar l'estona suficient, sortim del nostre paper i aflorem les pors, desenganys, els projectes, pensaments.

Bon dia flors. Aquesta cançó m'ha portat cap a vosaltres: el nom del grup està fet per nosaltres;)


The damage
The Secret Sisters