12 de juliol de 2017

Un bon amic escriu les cròniques de la seva lluita personal, cara a cara amb la malaltia. I en el seu escriure, la lucidesa es fa evident. Perquè el seu pensament no li és útil només a ell. També ens parla a cadascú de nosaltres. No ho trobeu?


*Crònica d’un 15è xute de quimio*
La calor apreta, els bessons pesen, però també apreten amunt i surts a córrer, a les 8 del matí, i ja et trobes els 27 graus que et fan suar a la primera anhelada d’aire, i pensar que al gener corres amb 7 graus i les mans vermelles tallades de fred! No sé si us ho havia dit, corro, sí, em buido 3 cops a la setmana durant 10 km, em buido tant com puc de cap i de cos, algun cop amb alguna llàgrima... d’alegria de viure, és genial fondre’t mentre vas corrent, i malgrat la calor, segueixes saludant el sol i agraint-li lo puta que és, a l’estiu fa nosa i a l’hivern manca.
Després, el dejuni et segueix recordant que ve la quimio, que res és fàcil, i que tot costa, i que sempre tindrem adversitats, perquè així és l’única forma d’evolucionar, i de créixer, i de plorar, i de riure, i de fer-nos forts, i de sentir la vida, i de voler-la viure, i de compartir-la.

Ll.B.


Se m'acudeix una música entranyable per a un valent com tu. Que tinguis molts "somriures de diumenge"!

A Sunday smile
Beirut