20N de 2018

A mi no m'agrada el flamenc. Però hi ha veus o personatges que m'hi fan apropar. Fins i tot, poden seduir-me. 

Escolto a Rosalía, en aquesta cresta d'onada on es troba, i em sembla bonic el que sento. Saber que ve d'on ve, i que fa el que fa. Saber que al meu país pot sortir-ne una nova versió del flamenc. Perquè hi conviuen cultures. I perquè ens agradaria que cap de les cultures que hi conviuen no haguessin de patir per desaparèixer.

El flamenc, ja hem comprovat que no. 

Aquells qui acusen amb tantes blasfèmies i insults denigrants, escolteu l'art de la Rosalía i que us serveixi per tapar-vos la boca. De debò que ho esteu fent molt MALAMENTE.


Malamente
Rosalía

Laura, aquesta va per tu.

18 de novembre de 2018

M'és igual si avui plou.

No sé si cal dir res més.

Només m'amoïna si demà es fa impossible sortir al pati amb els infants, per por de mullar-se sense poder-se canviar.

Espero amb impaciència el dia que no es privi als menuts de sortir a deixar-se mullar la cara mentre cauen les beneïdes gotes de pluja.

M'és igual si avui plou

Clara Peya

Sant Martí 2018

La naturalesa de la conducta humana és complexa. Tot i això, hi ha gent que prova de resumir-la de maneres diferents. 

Hi ha un llibre que ho recull: "El informe de Brodreck", de Philipe Claude. No em sentiria honesta si no advertís que és una història dura. Impactant. S'ubica just en els mesos posteriors a la segona guerra mundial. És narrada per un home que ha passat pels camps de concentració. El text posa en evidència com, les persones que surten de la normalitat, resulten inquietants. Fins i tot amenaçants. La imaginació del grup alimenta un perill inexistent i porta a conseqüències tràgiques. 

Però no s'acaba aquí, l'obra d'art. L'autor de còmics Manu Larcenet en fa un àlbum espectacular. En blanc i negre, sense grisos. Blanc i negre per representar, en petites vinyetes, la condició humana. Després de llegir-lo tinc aquella sensació que passa tan poques vegades: Com completar una obra que ja diu tot el que ha de dir? Doncs en Larcenet ho aconsegueix. 

Els humans, capaços de produir tantes misèries, som capaços també de fer-ne meravelles, de les misèries. Perdoneu la comparació si sembla frívola, però em venen al cap els bolets. Els bolets descomponen la matèria orgànica i es converteixen en aliment. Tan de bo llibres com "L'informe de Brodreck" transformin una part d'aquell malson en un gest que ens faci avançar en la condició humana. 


Vull llegir una recomanació del còmic de Manu Larcenet

Aquí hi ha una veu per escoltar, en aquesta mateixa sintonia dels llibres. És un viatge interior a la conciliació.

Pie Jesu

John Brunning, Katie Marshall

4 de novembre de 2018

La Tere ens ha parlat avui de la meravella de tot el que la natura ens ofereix, els grans astres, els generosos arbres, el vent furiós, la pluja suau, el cant del rossinyol o el salt d'una granota... Fins i tot un bri d'herba insignificant. Són regals de la Vida, a qui estem unides, en una sintonia molt suau i subtil. Sant Francesc va ser dels primers a proclamar-ho i a parlar-ne amb l'idea d'ecologia que s'utilitza actualment. El seu Càntic de les criatures n'és una mostra preciosa. 

Aquesta mirada amorosa que ens agermana amb el que ens rodeja, em sembla indissociable d'una mirada que va més enllà del cel.

He tingut l'oportunitat de visitar el cel extraordinari del Montsec i escoltar  el funcionament de l'univers de forma molt entenedora. Partícules que es mouen, que viuen, que moren, que ens arriben i que fan possible la vida. 

T'ho expliquen i sonen distàncies tan gegantines que surten dels marges de la ment i es fa impossible d'imaginar. Només et sents petita, molt petita, i penses que no som res, que estem enmig de l'infinit. 

La menudesa d'un bri d'herba i l'increïble dimensió entre els planetes i les galàxies. 

I res no és en va i res és relatiu perquè estem connectades al bri d'herba; el bri d'herba a les pedres; les pedres, a la Terra; la Terra, a les estrelles; les estrelles, al més enllà; i el més enllà a Déu.


Partícules de Déu
Petit de cal Eril