27 de febrer de 2016

Aquesta setmana he conegut personalment a l'Eloïsa Matheu. L'Eloïsa grava sons de la natura per a fer-ne estudis o com a material sonor. A part de tractar-se d'una persona molt i molt interessant, la tasca que ha realitzat des de fa tants anys és sorprenent i preciosa. 
Avui doncs no penjo cap música, sinó que us remeto a alguns dels sons gravats per ella mateixa, a la seva pàgina. Us recomano especialment la cadernera, com a melòdica; els udols dels llops, com a veritablement intens; i Collserola, com a paisatge sonor proper.

A més a més, si teniu ganes de conèixer el que fa amb més detall, us passo un enllaç que en parla una mica (a partir del minut 25.33).

Eloïsa, encantada de conèixe't. 

Agraïda de la tasca que fas.

21 de febrer de 2016

Sóc una seguidora molt llunyana del fotoperiodisme. M'atrau la seva rudesa i realitat. Alhora, em desperten molta curiositat els fotògrafs, les fotògrafes que estan a primera línia. Com captar aquestes imatges sense formar part també de la història de qui és fotografiat? Quantes vides deuen arrossegar, cada una de les imatges?

Aprofito que aquesta setmana s'ha donat el premi World Press Photo per fer una petita menció a la tasca dels fotoperiodistes.

Aquest any el guanyador ha estat WARREN RICHARDSON, amb una fotografia certament impactant. Ens repetim en el tema, però prefereixo pecar per insistència que per indiferència. 

El diari Ara diu:

"... una imatge en blanc i negre que mostra dos refugiats passant un bebè d'un costat a l'altre del filat que marca la frontera entre Sèrbia i Hongria."

L'autor explica: 

"Vaig estar quatre o cinc dies i nits a la frontera, però aquest moment va ser molt ràpid: els refugiats anaven i venien", explica, en declaracions recollides per l'agència Efe, el fotògraf, que assegura que en un primer moment no es adonar que el que els homes s'estaven passant era una criatura."

Richardson, que treballa com a 'freelance', ha explicat que la fotografia no es va publicar en cap mitjà.

Vull conèixer més sobre Warren Richardson

M'atrapa també una cita que sembla ser el seu lema: 
"No hem heretat la terra dels nostres avantpassats, l'agafem prestada dels nostres fills"

17 de febrer de 2016

Volia compartir-vos el reportatge del Sense ficció del mes passat: "Sense Ficció To Kyma Rescat al Mar Egeu". Ara està penjat al web de la sexta. Aquest documental narra la proesa d'un equip de socorristes catalans que s'han instal·lat a l'illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.La tasca que s'han autoadjudicat és la d'ajudar a desembarcar les petites barques. Els passatgers només desitgen tocar de peus les terres europees. És la seva única i última esperança. S'escapen de la guerra, de la fam, de l'aigua brava, de les màfies, del no res.

Davant l'inmovilisme institucional de tots els països que rodegen aquest mar tan històric i tan vergonyós en l'actualitat, hi ha persones que diuen prou. Prou a no fer res. Prou a donar per bo el que els governs no atenen. Prou a no veure una persona que lluita per la seva vida i per la seva família, en els milers de refugiats que travessen el mar. Prou.

Aquests socorristes s'han arromangat i ofereixen el que saben fer: recollir gent de l'aigua, allargar-los la mà. Prendre nens i nenes, nadons en molts casos, i posar-los a terra ferma. 

Hi ha moments de tot: des de l'alegria dels qui es veien ofegats i ara es veuen salvats; l'aprofitament de les petites naus abandonades; el metge voluntari que els seguia a tot arreu; el responsable mafiós que van enxampar; el naufragi d'una barca amb més de 300 persones; l'home gras que demanava auxili...

No busquen cap heroïcitat. Simplement, no han suportat quedar-se plegats de braços. Us admiro, nois. Gràcies pel que feu amb els nouvinguts. Gràcies per obrir-nos els ulls als que ens ho mirem per la televisió. El meu cor us acompanya. 

I quina gran pena, que s'hagi retirat el vostre documental. És un testimoni que remou.

13 de febrer de 2016

La benvinguda als nou anys

Han pres un pal de terra. El pal podia transformar-se, i tant! Un parell de navalles han servit per afilar-lo i polir-lo. A mesura que arribaven els amics, s'anaven afegint al ritual ancestral del pal. Cada un,concentrat en el seu estri. Un pal llança, un pal punyal o bé un pal fletxa. 

De fosc, han sortit per jugar al Raig mortífer. Han anat un tros enllà pel camí de Can Calçaplè amb les llanternes a la mà enceses. Res massa atrevit, tampoc. La foscor encara els fa respecte. D'aquí a tres o quatre anys la foscor els atraurà, segur. El joc era tan simple com avançar per aconseguir guanyar. Això sense ser reconegut per qui para (trasvassament d'anoracs i sabates...). Les espases a prop, per si un cas un senglar treu el nas... El cel estava preciós: tot dibuixat de núvols que es deixaven portar pel vent i que obrien finestres d'estrelles. Estel fugaç inclòs. "Els tres reis", ha dit un. "La meva àvia", ha afegit l'altre.

Han sentit el conte de La Filla del Mag
asseguts a terra, fent hipòtesis de la històra. I s'han deixat sorprendre per una crònica bonica i agredolça.

Han tornat per queixalar sense pietat unes pizzes. Han enllaçat el sopar amb una jam session. Primer ha estat de pets i rots. Després de piano, guitarra i ukelele. Una delícia sentir-los tocar i cantar des del cor.

Passada la mitja nit, cap al llit tots. Pijames i salts al matalàs. El conte de La Flor de Panical ha estat un intent d'hipnotitzar-los. Intent fallit però. Enriolades per a tutti quanti. Debat sobre si cal el llum del passadís obert. I, finalment, silenci.

A les vuit, recullen al primer. Té partit de futbol. Abraçada de tendresa per a acomiadar-se. 

Una estona amunt i avall amb el cotxe meravella i l'esmorzar en pijama: enceten un pastís boníssim de pa de pessic que un d'ells ha portat com a regal. "M'agradaria que el tastéssis", li diu l'amic pastisser al més desganat. Sorprenentment, el prova. Omple de joia veure com els petits se'ns fan grans. O mitjans...


A mig matí, es produeix la desbandada. Més abraçades de tendresa. Gràcies, gràcies, s'ho han passat molt bé. Certament.

Bufar les nou espelmes del pastís, al vostre costat ha estat un regal preciós. Ha estat tan simple i bonic alhora com un pal polit i acabat en punxa.

 

11 de febrer de 2016

Ahir vaig tenir el gust de trobar-me en una taula rodona amb 3 il·lustradors d'alta volada: 

Maria Rius

Ignasi Blanch

Noemí Villamuza

Va ser un autèntic plaer escoltar part de les seves manies, de la seva història, de les dificultats i les anècdotes que configuren també el seu llapis per dibuixar. Cadascú des del seu recorregut va aportar-nos molta informació interessant sobre la il·lustració. 

Personalment em va atrapar, més enllà de la professió, la mirada sobre la vida que va explicitar obertament l'Ignasi. Encantada de la descoberta. 

9 de febrer de 2016

Habitualment se'm fa difícil elaborar títols. Imagineu pensar el nom del Blog.

Sense rumiar-hi massa em va sortir una paraula que he recollit del meu pare, en aquests darrers anys. Aprofito per donar-te'n les gràcies, papa.

Conscient que era una paraula nova i que volia registrar-la en el meu ús de lèxic, vaig triar el mot. M'agradava també que fos una acció que realitzen els pagesos per lligar tomaqueres o mongeteres, per exemple. 

Així com m'agrada la metàfora de créixer, d'enfilar-nos amunt, amb una ajuda que ens sustenta quan encara no som prou valentes. 

Com que he heredat el mot de forma oral, vaig escriure-la intuïtivament. La paraula més propera em resultava "nespra"... i vaig escriure "nesprar".

La sort però se'ns creua en molts formats i una bona amiga lletraferida i amant de la terra a qui em referiré com Almargedelcamí, em va fer sabedora de l'error ortogràfic. Mil gràcies!!!

Per tot això el nom i l'adreça del blog han canviat. Ara es diu "Enasprar", que segons el Diec...

asprar 

v. tr. [LC] [AGF] [AGA] Posar aspres (a les plantes o als arbres tendres). Asprar les mongeteres.

aspre¹ 

m. [LC] [AGA] [AGF] Pal, canya, plantat a terra per a sostenir arbres tendres i plantes enfiladisses.


No trobeu preciós, ampliar el vocabulari, que en el fons és ampliar coneixements i obrir-se de mires?

7 de febrer de 2016

Avui celebrem l'aniversari del petit de la família que fa 2 anys! 

El regal ha estat un "metxambrat" de conte-música. Ho coneixeu?

"Sempre de vacances" és un cd de les Princeses barbudes, el tercer. Nosaltres ja hem gaudit del primer (Cançons i rimetes) i segon (L'enciclopèdia baixeta de la nit). Per això ens hem animat a regalar "Sempre de vacances". Les il·lustracions ens completen la lletra i el text de cada cançó.
Al meu gust, el tema central surt dels clàssics, és imaginatiu, sorprenent, passeja per un món a cavall de la realitat (ocells migratoris) i la imaginació (com s'ho fan en realiat els ocells migratoris?). M'encanta. 

Això em fa pensar en l'ús excessiu, en alguns llocs, de les cançons que acompanyen les rutines dels infants: per rentar-se les mans, per mocar-se, per cordar-se la bata, per dir-nos bon dia... És cert que dir-nos les coses cantant, ens ajuda a fer-ho amb més alegria, a memoritzar-ho. Però no en fem un abús, siusplau. No és la música un mitjà d'expressió? En el cas que ens faciliti la vida com a mitjà de treball, sapiguem-ho compensar!

L'autora, Helena Casas, amb en Marc Marcé, fan una creació menuda i delicada enfocada a la mainada. Sovint utilitzen instruments de joguina, però no només. Ens recorda en Comelade. 

A l'Helena la recordo de la celebració dels nostres 30 anys al Montseny (la Trentoni Reif), i també de la formació amb Pomada (per què vau plegar Carles i Helena?). En el seu treball hi ha també una tasca de recuperar música del folkore, actualitzant llenguatges. És una feina d'herois!

No dubteu de fer-hi el tafaner i escoltar-los a: 2princesesbarbudes

3 de febrer de 2016

Vam poder visionar la pel·lícula "Deux jours, une nuit".

Durant aquest període de temps la protagonista prova de convèncer als seus companys de feina que renunciin a la seva paga extra per aconseguir que no l'acomiadin. 

El que passa en aquest tram de pel·lícula és tan imperceptible i tan potent alhora... És un exemple viu de com el "picar pedra" ens pot transformar; allò gris de la inèrcia de la nostra societat, deixa de ser gris per a alguns i comença a tenir matisos. Hi ha llavors que no donen el fruit que esperàvem, però donen fruit. 
L'esperança és esperança a alguna situació millor, no a la situació que jo desitjo! Els meus desitjos, en el fons, són tan poca cosa, tan centrats en un sol punt, tenen tan poca perspectiva!

Recomanable, si tens paciència i no defalleixes abans que la noia. Interessant saber que està basada en fets reals.

Deux jours, une nuite 2014