Pàgines per aturar-s'hi

dilluns, 26 de març del 2018

27 de març de 2018

Em debato interiorment sobre quina entrada de blog he de fer. Sens dubte, l'actualitat em/ens regira l'estómac, estic estupefacta. 

Personalment necessito una dosi acotada d'informació, la justa per no perdre'm en tot aquest llarg viatge cap a Ítaca. Però sense excessos, per no quedar-me enganxada en el rebuig cap a certa gent i el mal gust del desconcert i la tristor. 


Estimats, estimades homes i dones mancats de llibertat sota la falsa democràcia de l'estat espanyol.


Aquí fins i tot la primavera sap que estem tristos. No acaba d'arribar. Plou, és tot núvol. Les plantes ho agraeixen, cert. Però sentim el fred dins. 


Intento posar-me a la vostra pell. No me'n surto, se'm fa difícil imaginar-me la situació que viviu. El que mengeu, amb qui us trobeu, de què parleu. Quina olor fan els llençols, com us renteu la roba, quin tros de cel veieu quan aixequeu la vista enlaire.


Jo no en sé, de política, em costa seguir-la i quan ho faig, em falta distància per no caure en l'impuls. El vostre paper aquests darrers mesos, em dibuixa una imatge de polítics molt més noble del que mai havia previst. Em fa creure en la gent, en l'evolució de la humanitat. Hi ha molts efectes co-laterals, de tot el que està passant. I d'entre tots, desenes i desenes de detalls i de gestos que parlen de vida i de l'amor en el seu sentit més profund.


La primavera arribarà, fins i tot, enmig de la pluja o més enllà de núvols. Les flors s'obriran a mercè del cicle de la vida, que sempre avança. 


Penso en vosaltres i em costa tant imaginar com deveu estar... Se m'acudeix aquesta cançó per compartir-vos.


Una molt profunda abraçada, us esperem aviat.


No sé què fer amb la meva vida

La iaia

No sé què fer amb la meva vida,
potser anar a un altre lloc a viure.
Podria ser el Japó
o potser Argentina.

Ningú m'espera al dia a dia,
dissabtes la meva família.
No he après a transformar
l'amor en la rutina.

Omplo el meu temps a la piscina.
Dins l'aigua penso en deixar-te.
Tot sembla anar bé
perquè no em veus per dintre.

No sé què fer amb la meva vida,
potser anar a un altre lloc a viure.
Però et quedes aquí
mirant com passen els dies.

Dies per veure sortir el sol
I que els ocells agafin el vol.
Dies per cantar des del terrat
cançons que curen l'ansietat.




divendres, 16 de març del 2018

17 de març de 2018

El joc amb la sorra és ancestral i, per sort nostra (de la humanitat), vigent encara. 

Veig com dia a dia els menuts la fan caure mentre miren la cortina de granets que cauen. Miro com omplen fins a vessar pots i cassoles. Sempre hi ha algun pastís, alguna sopa, gelats. 

També hi ha qui soterra la mà entre l'arena, dins el misteri de si la mà em pertany o és un membre extern. 

Les més exploradores hi amaguen pedres boniques, animals, petxines. 
Dibuixen gargots secrets. Apilonen muntanyes feréstegues. Foraden cràters. Enlairen parets. Els més polits passen l'escombra per deixar el terra net.

És una meravella saber que totes aquestes accions ens construeixen circuits de pensament. 

Que els nostres infants tinguin molta sorra per a remenar i créixer.


Josh Rous
Diggin' in the sand

dijous, 8 de març del 2018

Dia de la dona treballadora 2018

Ens sobren motius per aturar un dia i demanar al món que es replantegi el paper de la dona. Exigir a les persones de la nostra contemporaneïtat, que s'estimi a la dona íntegrament. Sense necessitat d'haver de demostrar un bonic cos, ni l'exigència de tenir cura de la llar, ni la superioritat de tractar-la com a feble. 

Tot i això, tenia els meus dubtes de fer vaga. Un altre dia m'esplaiaré en aquest sentit. Ara vull fer present a les dones del meu voltant que m'han animat a fer vaga, malgrat encara tinc reticències evidents.

En un dia com avui, veiem estadístiques comparades sobre violència de gènere o sentim durs testimonis sobre vivències de desigualtat. Jo, us convido a cadascuna de vosaltres a practicar l'alliberament d'una manera ben senzilla.

Sostenidors fora! Deixeu els sostenidors a l'armari. Són una peça de vestir que ens encaixonen físicament i moralment. No cal renunciar a estar guapes i atractives. Només cal abandonar els convenis socials que secretament exigeixen que hem de tenir els pits d'una sola mida, rodons i tan perfectes que no pot ni insinuar-se el mugró. Deixeu que la vostra pitrera, ferma o caiguda, tremoli al vostre aire; que salti cap aquí-cap allà si balleu; que s'entrevegi si porteu escot. És una part del cos femení preciosa. Per què la tapem i ensarronem? Per què esperem al vespre a deslligar-nos d'aquesta pressió que suportem tot el dia?

Proveu-ho, si més no. O, almenys, plantegeu-vos realment per què els porteu. I les que necessiteu els sostenidors per a temes de salut o d'anatomia, benvinguts siguin. Però no els acceptem per imposició social.


Per la seva vida dolorosa i per la seva aposta a favor dels drets civils, em sembla oportú escoltar a la Nina Simone. I perquè quan ens treiem els sostenidors ens sentim genial!

Feeling good
Nina Simone



dimarts, 6 de març del 2018

6 de març de 2018

Dissabte la nostra germana petita ens va regalar unes entrades (gràcies, germana;))per al Non Solum: dues hores de Sergi López en format teatre.

Admiro la ment prodigiosa que escriu un text tan trascendent i mundà alhora. Admiro com en Sergi arriba a les preguntes fonamentals de l'ésser humà (som diferents /som iguals...) amb un to tan fresc. Com apareixen els tics de qualsevol conversa de carrer, sobre l'escenari. La teca més profunda servida en un plat de quotidianetat. 

Riure de les qüestions que ens interpel·len, riure de les frases estereotipades que repetim tan sovint. Riure i petar-se de riure davant d'un escenari buit mentre l'unic actor fa de públic. 

Vam passar una bona estona intentant, com tu dius Sergi, reflexionar col·lectivament. A punt per tornar-te a veure!

Vull llegir una crítica del Non solum

Entonada pel Sergi López, té un encant diferent, certament...

L'home estàtic
Pau Riba