Admiro la ment prodigiosa que escriu un text tan trascendent i mundà alhora. Admiro com en Sergi arriba a les preguntes fonamentals de l'ésser humà (som diferents /som iguals...) amb un to tan fresc. Com apareixen els tics de qualsevol conversa de carrer, sobre l'escenari. La teca més profunda servida en un plat de quotidianetat.
Riure de les qüestions que ens interpel·len, riure de les frases estereotipades que repetim tan sovint. Riure i petar-se de riure davant d'un escenari buit mentre l'unic actor fa de públic.
Vam passar una bona estona intentant, com tu dius Sergi, reflexionar col·lectivament. A punt per tornar-te a veure!
Vull llegir una crítica del Non solum
Entonada pel Sergi López, té un encant diferent, certament...
L'home estàtic
Pau Riba
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada