21 de febrer de 2019

Estimadíssimes amigues i amics de la República.

Us veig i us sento al judici, i les cames em tremolen. De seguida em sobreposo i em dic/ us dic:
Sou un exemple de dignitat que ens dol i ens honora alhora. Sou tan valentes! 

Gràcies de nou per dur a terme el desig ferm del nostre poble. Estem amb vosaltres al carrer, a l'aturada i en el compromís amb la gent. 

No és fàcil certament, ens han polaritzat les opinions i cada vegada costa més trobar punts d'encontre amb aquells qui no se senten cridats a la República. Però el deute que tenim pendent amb vosaltres, el preu que esteu pagant, ens empeny a persistir. En la lluita amb l'estat i en el diàleg amb la base.

Aquelles persones qui ens volen mal conscientment (infeliços? amargats? envejosos? ignorants? tot alhora?...) no coneixen aquesta arma de la dignitat, que tan esmolada teniu i tenim. 

Endavant, molta força i un ram ben groc i olorós de mimosa.

Closer to be fine

Indigo Girls

"...Well darkness 

has a hunger that's insatiable

And lightness 

has a call that's hard to hear..."

7 de febrer de 2019

Després de molts anys al costat d'algú de qui t'has enamorat, hi ha preguntes que ens persegueixen com si fossin ombres. 

Moltes d'aquestes preguntes, es dilueixen i deixen de ser importants. "M'estimarà tota la vida?..." Doncs, no ho sé, sé només l'ara. 

D'altres, un dia queden respostes, de sobte, asseguts a taula, o rient d'alguna absurditat, o després d'enfadar-nos per una dèria inexplicable. "Això és així". 

I n'hi ha alguna, de pregunta, que l'interrogant hi queda enganxat. Ja no sé si en busco una resposta. "Què en farem del desig, ara que hem trobat l'amor?" 

El desig. La guspira que m'alimenta les ganes de tu. Una petita dosi sempre apunt. 


El temple
Mishima, versionat per Estúpida Erikah

1 de febrer de 2019

En una setmana com aquesta hem de recordar (no pas celebrar) la ferida que té per curar l'estat español. No volen testimonis, no volen memòria. Ens la neguen a nosaltres i se la neguen a ells mateixos. 

Està clar que no podem pensar que Europa ens salvarà de res. Europa com a "ens" està massa subjecta a interessos deshumanitzadors. Però a Europa com a territori, hi ha milers de subjectes que no claudiquen a la deshumanització. En aquella ocasió els brigadistes, en van ser una mostra. 

Aquesta cançó, editada fa 40 anys, també és una veu que es posiciona. Uns subjectes que van més enllà de l'"ens" i volen fer present allò que alguns no paren de soterrar. 
Gràcies The Clash.



Spanish bombs
The Clash