30 de desembre de 2019

Participar de l'espectacle Troia, al Tnc, em fa pensar en el recorregut de la humanitat. 

Tantes i tantes lluites, 

tants guanyadors i tants perdedors, 

tants reptes a superar

i tants avenços que ens superen.

No perdem de vista, què d'essencial compartim amb els primers humans, els de fa 3000 anys entre els Déus de l'Olimp, els que navegaven ja pel Mediterrani fràgils sota l'onada, savis sota el cel.

No perdem de vista, què d'essencial compartim també amb els humans coetanis, amb qui compartim aquest 2019 a punt d'estrenar. 

El cel ple d'estrelles que dibuixen presagis, és igual per a tota la humanitat.

City of stars

Ryan Gosling, Emma Stone

18 de desembre de 2018

Parlar d'art com a expressió universal de l'humà, més enllà de la història o els museus, és difícil. En podem dir moltes coses, algunes més populars, d'altres més pedants; filosòfiques o trivials. 

L'art ens ha de commoure? És subjectiu? És elitista? L'art neix d'un context? L'art ens allibera? Ens fa processar pensaments, emocions...? O ens ho dona massa mastegat?

Joan Margarit  reflecteix pensaments que no sabia com expressar. Una vegada més, les paraules d'un altre les sento clares i endreçades, com si haguessin estat escrites just per a mi :). 

Cito Joan Margarit mentre parla d'art. 
"El que busquem en l’art, tant en un quadre de Gauguin com en una sonata de Haydn, o un poema, és dir “I si soc jo?”. Aquest “I si soc jo?” és el màxim consol. 

El nostre consol és mirar-nos al mirall. No en el sentit xulesc, sinó en el de penetració de veure’t en un lloc on pensaves que no sortiries. Et pots veure en un mirall que et dona una visió més profunda teva. Aquest és l’objectiu. Comprensió. 

Quan moltes vegades et diuen que un poema ha fet plorar, és perquè el lector ja estava en les condicions necessàries per fer-ho, i en afegir-hi el poema s’hi ha quedat. Aquest quedar-t’hi és el que busques, és el consol. És el refugi contra la intempèrie. Com que tot això fonamental t’ho has de fer tu i no t’ho fa ningú per tu, el poema et dona eines perquè tu vagis fent aquesta casa. Per tenir casa, cal guanyar la guerra. Quina guerra? La teva, evidentment."

Si llegiu l'entrevista sencera entendreu per què poso aquesta música de J.S. Bach. Em meravella i m'esperança, l'anècdota que explica Margarit. 

Bach's Goldberg Variations: 32 Aria da Capo

Kimiko Ishizaka

Sant Nicolau 2018

Gent de terres andaluses
On està el pes de la lluita del vostre poble? Dins, o fora de casa vostra?
Com responeu, als joves sense feina?
A les famílies que no tenen on viure perquè el banc ja els ho ha pres tot?
Als petits pagesos que no poden accedir 
als camps, ni als seus beneficis?

Gent de terres andaluses
On guardeu la vostra història,
la cultura hereva directa dels musulmans?
Com mireu als ulls als qui arriben de paisatges llunyans i tenen gana?
Com celebreu amb cants i balls,
si no tothom pot dir el que pensa?

Gent de terres andaluses
L'alegria que us caracteritza es torna agra;
la gràcia, es fa rància.
Les parets blanques de les vostres cases,
les veig brutes (d'ultradreta).
Els geronis s'han marcit:
us heu deixat prendre la identitat,
per promeses dels mateixos que us volen mal.

Desperteu, gent de terres andaluses
Desperteu d'aquest estat hipnòtic 
que us ha pres el timó del vostre camí.


Per escoltar proposo una veu amb l'accent salat, d'una granadina.

Solo para mi
Vinila Bon Bismark i Mari