Per la memòria, que no m'és massa fidel. Perquè hi ha coses tan boniques a compartir! Per quan el cor s'entristeix, poder oxigenar-me sense la traïció de la memòria...
No menystinguem la poesia del cos. El llenguatge de les no-paraules. L'expressió íntima del moviment.
La cadència d'una respiració en el moviment suau d'un braç.
En el salt ferotge d'unes cames.
En el caminar àgil d'uns peus.
En la tombarella lliscant per l'esquena corbada.
He tastat el plaer de veure dones i homes units en fils invisibles i harmònics que escriuen poesia en el seu bellugueig. La poesia del cos, anotada amb lletra clara.
I jo dic: no menystinguem la poesia del nostre propi cos, encara que maldestre. També l'infant que no sap agafar el llapis, un dia escriu una carta d'amor.
L'estiu pot ser una escapada improvisada a la platja. Un bany, una tertúlia d'estar per casa, un sopar de tapes i una lluna ben taronja. Riure perquè sí o perquè celebrem estar vius, simplement. Una furgoneta amb gent que potser voldries conèixer més. O potser està bé així. La música sona i ens transporta encara més a l'estiu que pot ser. T'esperaré, diuen els músics. T'esperaré, dic jo als qui no hi són perquè se'ls ha arrencat la llibertat d'un estiu que pot ser. I will wait Mumford & sons
A l'Abou Vaca A l'Abou Vaca, que recull ferro en un carro de súper mercat. Que l'omple fins més amunt de la seva alçada. Que l'empeny durant quilòmetres; en pujades que no té ni forces, en baixades que res ho frena. Que entre contenidor i contenidor s'agenolla i prega al seu Déu. Que de tornada dels seus trajectes escolta música mentre llegeix vés a saber què. Que no pidola, només es busca la vida, de la manera que vergonyosament li oferim. Abou Vaca. Si et dono ferro, o sabates, o una bossa de menjar quan et veig, és per demanar-te perdó. Perquè em sento còmplice de la teva migració i que arrosseguis aquest carro ple de ferralla. I perquè quan els nostres ulls es creuen sàpigues que no ets transparent a la nostra mirada. En les nostres converses senzilles, busco una entesa més enllà de les llengües que amb prou feines sabem. La meva dèria és que no siguis "un nadie".
“Los nadie” (Eduardo Galeano)
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.
