2 de maig de 2018

He heretat l'esperança dels avis

i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots

dels quals ara em serveixo

per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets

inviolables.

Però jo sóc poruc i sempre em sento

una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit

i, tanmateix, vull que quedi ben clar

que això que escric ho escric per a tothom,

i que per mi és com si el món sencer

girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Miquel Martí i Pol

Miquel, feliç qui pot començar un poema com tu... Me'l llegeixo i intento endinsar-m'hi. En certa manera, me'l sento meu. 
Heretar esperança dels avis, és el millor llegat; paciència dels pares, un regal incalculable. Rebre el coneixement de paraules per a servir-nos-en, és el vehicle per avançar.

Als qui ens voleu fer abandonar les paraules, oblideu-vos-en. Nosaltres construim a partir d'un pensament, d'un desig, fins i tot d'un crit. La paraula, la paciència i l'esperança fonen i ridiculitzen les vostres mentides i els vostres cops de porra.  


Una banda sonora subtil on els grills callen. Però nosaltres mai.

Res
Ferran Palau

Tu prenies el sol 
Se't cremava la pell 
Apagaves el foc 
I aturaves el temps 
Tu no creies en déu 
Ni pensaves en res 
Això ja t'ho vaig dir 
És de nit o de matí? 
De vegades em veus 
I t'enfades amb mi 
Apagaves el foc 
I callaven els grills 
De vegades em tens 
I de vegades no gens 
Això ja t'ho vaig dir 
És de nit o de matí? 
De vegades em veus 
I t'enfades amb mi 
Apagaves el foc 
I callaven els grills 
De vegades em veus 
I t'enfades amb mi 
Apagaves el foc 
I callaven els grills