Joan Borja narra una anècdota vora el mar, acompanyat de la seva neboda que es debat en una lluita interna per deixar el xumet (xupló).
Podria ser un bon homenatge a tota la colla de menuts de 2 i 3 anys que aquests dies inicien P3. Per l'esforç descomunal que fan, per les famílies que procuren per cada un d'ells. I perquè totes les mestres i els mestres aconsegueixin una capa amb superpoders i puguin acompanyar-los amb molt d'amor i molt d'humor!
"Aprendre a renunciar al xupló i les voretes: això és la vida. Cremar i superar etapes, obrir portes noves, transitar camins inèdits. Gestionar l’enyor. Administrar les abdicacions. Preservar la passió per aprendre. Accedir amb curiositat i il·lusió a cada nou col·le dels fadrins: a cada nova descoberta, cada nova coneixença, cada nova experiència, cada nova ensenyança."
Llegir el text sencer
dijous, 14 de setembre del 2017
dilluns, 11 de setembre del 2017
11 de setembre de 2017
No sóc de banderes. Repeteixo: no sóc de banderes. Certament al llarg de la vida m'he identificat amb uns trets culturals que m'han sigut donats i m'he fet meus. Alguns d'aquests trets culturals m'agraden, d'altres no gens. Però són els que m'han configurat. En tot cas, no són motiu per excloure a ningú que convisqui amb mi, al meu carrer, a la feina, al les botigues del poble o al pavelló d'esports.
Per sort, el moment en què vivim ja no parla de banderes. El moment que vivim reclama i aclama un pas endavant com a poble. Un pas cap a la llibertat de tothom. Cap al progrés de tots. Cap a la millora d'unes estructures i lleis que ens regulen, que ens permeten viure i posar-nos de manifest com a persones. Iguals de diferents cada un de nosaltres.
Avui molta gent portarà banderes. És un tros de roba per aferrar-se. Es necessita visualitzar d'alguna manera el desig que es té. Però molts d'altres no en portarem, de banderes. Perquè el que demanem no té colors. És un prec que va més enllà de les banderes. Volem ser. Sense que se'ns aixafi, se'ns qüestioni, se'ns humilii. Volem fins i tot equivocar-nos. Per poder créixer.
Seguir enganxats a Espanya no només extorsiona econòmicament. Retalla i suprimeix lleis, drets, dignitat. Ja fa massa temps que diem prou. Ara EXECUTEM el prou.
Per sort, el moment en què vivim ja no parla de banderes. El moment que vivim reclama i aclama un pas endavant com a poble. Un pas cap a la llibertat de tothom. Cap al progrés de tots. Cap a la millora d'unes estructures i lleis que ens regulen, que ens permeten viure i posar-nos de manifest com a persones. Iguals de diferents cada un de nosaltres.
Avui molta gent portarà banderes. És un tros de roba per aferrar-se. Es necessita visualitzar d'alguna manera el desig que es té. Però molts d'altres no en portarem, de banderes. Perquè el que demanem no té colors. És un prec que va més enllà de les banderes. Volem ser. Sense que se'ns aixafi, se'ns qüestioni, se'ns humilii. Volem fins i tot equivocar-nos. Per poder créixer.
Seguir enganxats a Espanya no només extorsiona econòmicament. Retalla i suprimeix lleis, drets, dignitat. Ja fa massa temps que diem prou. Ara EXECUTEM el prou.
diumenge, 3 de setembre del 2017
3 de setembre de 2017
Quan l'atzar treu el nas en les nostres vides, provoca encreuaments certament interessants. Tornant del nostre petit viatge d'estiu i gràcies a aquestes "combinacions sorpresa" he descobert un viatge meravellós. El que moltes de nosaltres, mares i pares, somiem a fer amb els nostres fills. Somiem des d'un desig semblant al de les aventures èpiques que hem llegit en còmics o hem visualitzat en dibuixos animats de súperherois... Allò que sembla que només pot succeir en l'imaginari.
Doncs bé, no tothom ho somia i prou. Hi ha qui ho porta a terme en primera persona. Vet aquí la història, basada, construida i relatada a partir de fets reals.
Jo dic: Quina meravella poder ser-ne espectadors. Viure-ho deu ser espectacular!
El viatge de l'Unai
Sense ficció
Andoni Canela i Meritxell Margarit
Doncs bé, no tothom ho somia i prou. Hi ha qui ho porta a terme en primera persona. Vet aquí la història, basada, construida i relatada a partir de fets reals.
Jo dic: Quina meravella poder ser-ne espectadors. Viure-ho deu ser espectacular!
El viatge de l'Unai
Sense ficció
Andoni Canela i Meritxell Margarit
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)