Maggie O’Farrell,
l'Altra editorial
No sabria explicar-ne l'argument. Millor explico com m'he sentit. Atrapada en una història, en dues històries, en les històries que s'hi encreuen. Un amor de debò, amb dificultats, amb meravelles.
Una escena tendra em corprèn, em reflexa. Quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. Qui pot negar-ho? Hauríem d'assegurar que tothom i totdon pugués experimentar aquesta afirmació.
"Murmura el meu nom, Daniel, gairebé dintre seu, i aixeca els braços, els posa al meu voltant i m’acosta cap a ella, allà al mig del camí.
L’alleujament que em produeix el seu contacte és pràcticament indescriptible. No crec que el nostre llenguatge contingui una paraula amb prou amplitud o capacitat per expressar l’eufòria que sento quan enfonso la cara entre els seus cabells, quan em submergeixo dins la seva jaqueta i estrenyo el seu cos contra el meu. Quina redempció trobem en el fet de ser estimats: quan ens estima algú, som sempre la millor versió de nosaltres mateixos. No hi ha res que pugui reemplaçar això. "
Fragment triat per Marta Orriols
Com diu la Sílvia Soler, m'ha costat obrir un altre llibre. M'he quedat amb la intenció d'assaborir l'essència de cada personatge, de compartir la vivència d'aquest relat.
"I ara que he acabat de llegir Aquest deu ser el lloc, aquesta novel·la que m’ha retingut durant uns dies en aquest món creat per Maggie O’Farrell, ara que he tornat a casa i m’he hagut d’acomiadar de tots els personatges que l’habitaven, em sento buida i enyorada i estic segura que hauré de passar uns dies de dol abans d’obrir la primera pàgina d’un altre llibre..." Sílvia Soler
No sé quina banda sonora tindria, el llibre. Ara mateix escolto aquest nou disc, que no m'hi encaixa malament.
Menteix la primavera
Mishima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada