1 d'octubre de 2016

Fa temps que, a rel de les propostes musicals que fan els meus fills fora de l'escola, em persegueix una idea molesta. A mans de qui està la música? La música és elitista? Qui accedeix, a la música?

La possibilitat de formar-se en aquest art, ancestral com la humanitat mateixa, queda reduïda, massa reduïda a uns quants. Em molesta profundament aquesta idea. 
El consum de música està profundament condicionat per altes esferes.

La música és de tothom i totdon. Tot infant i tot ancià. Tota condició humana està configurada per la música: una cançó entonada, un ritme picat amb les mans, un xiular despistat, un escoltar un refiló d'ocell. 

En aquests temps que corren no podem oblidar-nos-en: la música ens pertany. Ens permet expressar-nos i completar-nos. Individualment però també i sobretot com a grup social. 

Comparteixo amb vosaltres aquest breu article que també hi reflexiona.

La música és elitista?

Mentre hi dono voltes, deixo que soni aquesta melodia i provo de viure-ho millor.

Don't worry, be happy
Bobby McFerrin

28 de setembre de 2016

Hi ha qui lluita perquè la salut no se li escoli. Prova de convèncer-la a quedar-se en el seu ésser per avançar en el dia a dia de les nostres històries. 

Hi ha qui es fa amic de totes les teràpies i medicaments que tenim a l'abast. Tot és un bri d'esperança, un flotador per arribar a la riba. 

Hi ha qui lluita com la més valenta guerrera, com el guerrer més coratjós. En tots vosaltres penso i esteu presents en la meva pregària. Us abraço des de la distància i el temps. 

Isa, Rosa Maria, Lluís, Dolors, Pilar... us abraço dient-vos:

"I ara corre i trenca l'aire 
que respires avui 
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instantsque la vida ens regala avui."

Focs i brases
Inspira

21 de setembre de 2016

Aquesta música va representar durant molt de temps el nostre moment de vida. Com un tantra que es va repetint. És una frase que es mou com si fos una ploma lliscant avall. Una aixeta que raja suau i fresca. Sens dubte, aquest va ser un moment de pocs terrabastalls; alhora, de rencontres amb nosaltres mateixos, de descobertes de paisatges interiors. 

No sé si encara ens trobem en aquest punt. Possiblement ens hem mogut, potser endavant, potser cap a un costat, potser endins.

M'he proposat aprendre-me'n el títol que, no em direu que no, és súper graciós...

Candombito
Kevin Johansen

18 de setembre de 2016

Ahir vaig visitar l'espai Pàmies Hortícoles, l'ubicació física de la Dolça Revolució. 

M'emociona veure tantes plantes juntes, tan diverses, tan ben cuidades. Però sobretot em captiva l'amor cap a les plantes com a éssers vius que ens aporten allò necessari per completar la nostra salut. Cap planta és il·legal. La natura ens les ofereix. La saviesa humana ens ajuda a arribar-hi. La sobèrvia, el poder, la burocratització, el fals benestar que només afavoreix als que dirigeixen les nostres vides... ens ho volen prohibir i decideixen que és il·legal. Nosaltres diem: "Cap planta és il·legal"

Se m'acudeix una cançó, no sé si prou afortunada justament per aquells qui en volen fer una contra bandera. Sigui com sigui, cap planta és il·legal. 

La catximba

Umpah-pah

12 de setembre de 2016

Aquest any la diada ha estat una molt bona excusa per fer-nos companyia, entre els amics de fa més de vint anys. Amb qui hem compartit grups d'esplai, excursions, concerts de nit, arrossos-de-les-quatre... 

I sobretot moltes i moltes sobretaules amb fletxes i dards que van i vénen amb una ironia fina, fina, fina i punyent. D'aquella que només pots treure quan estàs en una confiança cega i plena. Diuen que la ironia no l'entén tothom; que l'humor anar més enllà de la superfície. Celebro poder-la treure i rebre enmig vostre.

I proposo una música que, més enllà de traslladar-nos uns anys enrera, ens va unir en una energia de complicitat i d'amistat: Los Rodríguez. 

La cançó "Para no olvidar" diu una mica el que ens passa de tant en tant:
"De un tiempo perdido
a esta parte esta noche a venido 
un recuerdo encontrado para quedarse conmigo
de un tiempo lejano 
a esta parte ha venido esta noche
otro recuerdo prohibido
olvidado en el olvido"

Se'm fa súper difícil triar una cançó dels dos àlbums que ens van impregnar, "Sin documentos" i "Palabras más, palabras menos". Us convido que suggeriu les vostres preferències. De moment, trenco el gel amb un "Sin documentos mateix". Rodríguez forever. I visca el rock.

Sin Documentos
Los Rodríguez

8 de setembre de 2016

La reentrée laboral després de vacances és un repte a superar, una muntanya emocional. En el cas de les mestres i els mestres però la culminació arriba dilluns, amb tota la trepa de menuts i menudes, i ganàpies també en el cas dels instituts.

La primera cançó d'aquest treball té un inici explosiu que m'ha fet pensar en el proper 12 de setembre a les 9 del matí. 

Agraeixo als infants tot el que m'aporten com a persona. Com diu algú, "Els nens em salven cada dia". Llàstima que amb el volum d'alumnes per aula, és tan difícil oferir unes relacions de qualitat. 

Sigui com sigui, a punt per l'explosió.

Calvin

Jon Spencer Blues Explosion

I per si després voleu pintar una mica, donar color al dia...

Magical colors
Jon Spencer Blues Explosion

Felicitats a les Núries i Meritxells!

1 de setembre de 2016

Totes les cançons i poemes poden tenir diverses interpretacions. Jo vaig sentir com cantaven aquesta dirigint-se a tots els qui viuen tantes misèries i pors, que els val més travessar el mar i jugar-se la vida. Fins i tot, perdre-la. 

Perquè m'entossudeixo a no oblidar-me d'aquesta realitat, de les realitats que ens embruten la innocència, de les veritats que acusen el nostre continent i la nostra "cultura" d'hipòcrita. Cal seguir avançant cap a la dignitat de tothom. 

Cantada a pèl amb quatre palmes que li fan companyia, enmig d'un camp de refugiats, agafa molta més força. 


No t'adormis
Txarango

Si la nit t'ha atrapat lluny de casa
i el camí t'omple de tresors les mans,
no portis res de mi a l'equipatge,
no vull ser un vell neguit mar enllà.

Que amb el vent cap cançó no et segueixi
i els teus llavis s'oblidin de tot.
Que demà sigui lluny on despertis
i, passa a passa, balli amb tu la sort

Que mai no és tard per començar de nou,
per atrapar els teus somnis.
Que avui és sempre, encara
però tota la vida és ara, no t'adormis.
No t'adormis.

El demà desplegarà les ales.
Serem boira. Serem somnis llunyans.
Com la pols, com la pluja, com el so de les onades.
Serem l'aire que va omplir d'alegria les ciutats

Que mai no és tard per començar de nou,
per atrapar els teus somnis.
Que avui és sempre, encara
però tota la vida és ara, no t'adormis.
No t'adormis.