4 de febrer de 2018

No hi ha un mar prou gran que reculli tots els plors dels qui pateixen i han de marxar lluny de casa per sobreviure. Dels qui es queden i perden els que marxen. Dels qui queden buits perquè els que han marxat resten flotant entre les onades, mentre altres ho miren insolents i immòbils. 

En canvi hi ha molts mars massa plens de les desfetes humanes, de dones, homes, joves, criatures que cerquen el seu "tobogan secret", com diu Mishima.  

Avui novament 20 cossos africans morts han usurpat la nostra dignitat com a col·lectiu, com a engranatge de la història de la humanitat. Em sento abatuda, no goso ni demanar perdó per la part que ens toca com a còmplices.


Aquesta cançó és per totes i tots els qui busquem el tobogan de la nostra existència: tu des de la malaltia o tu des de la incomprensió; 
tu des del lloc de treball o  tu des de la dignitat;
tu des de la família o tu des de la projecció professional;
tu des de la formació o tu des de l'art.

Que no ens falti mai l'esperit de lluita per trobar allò que portem dins. 
I necessito afegir: que el preu d'aquesta cerca deixi de ser, per a tants i tants, aquest mar de desfeta humana.  


El tobogan
Mishima