11 de juliol de 2016

Rumiava quina cançó podia penjar per referir-me al casalet dels nanos... Primer vaig pensar en Tom Sawyer, aquell nen descalç que tot el dia fa i desfa, lliurement, enfilat als arbres o endinsat en una cabana. Aquelles idees de bomber que surten a la llum perquè hi ha el temps, l'espai i les mans necessàries.

També vaig recordar els xiulets i les bicicletes de "Verano azul". Aquells dies llargs i plens d'anades i vingudes, d'estones amb aventures intenses, on allò ordinari i allò extraordinari es confon. 

Aventures semblants a les vostres. Com trobar-se el crani d'una bèstia al bosc, o tallar-se amb una navalla quan poleixes un pal. Com construir una cabana secreta d'accés restringit, o jugar a la piscina fins a quedar arrugat com una pansa per l'aigua.

No n'he sabut trobar cap, de cançó sobre aquests jocs d'estiu. L'estiu, aquesta càpsula de temps que no té gravetat i funciona amb altres registres molt diferents al rellotge. I m'ha vingut a la memòria el títol "Senza fine". Que no s'acabi mai. El nostre petit casal és com "... un instant sense final, sense ahir, sense demà." El present té tanta força que sembla infinit. El millor de tot és que gràcies al casal dels nostres fills, nosaltres també tastem i recuperem aquest "instant sense final". 

Senza fine
Gino Paoli