L'art ens ha de commoure? És subjectiu? És elitista? L'art neix d'un context? L'art ens allibera? Ens fa processar pensaments, emocions...? O ens ho dona massa mastegat?
Joan Margarit reflecteix pensaments que no sabia com expressar. Una vegada més, les paraules d'un altre les sento clares i endreçades, com si haguessin estat escrites just per a mi :).
Cito Joan Margarit mentre parla d'art.
"El que busquem en l’art, tant en un quadre de Gauguin com en una sonata de Haydn, o un poema, és dir “I si soc jo?”. Aquest “I si soc jo?” és el màxim consol.
El nostre consol és mirar-nos al mirall. No en el sentit xulesc, sinó en el de penetració de veure’t en un lloc on pensaves que no sortiries. Et pots veure en un mirall que et dona una visió més profunda teva. Aquest és l’objectiu. Comprensió.
Quan moltes vegades et diuen que un poema ha fet plorar, és perquè el lector ja estava en les condicions necessàries per fer-ho, i en afegir-hi el poema s’hi ha quedat. Aquest quedar-t’hi és el que busques, és el consol. És el refugi contra la intempèrie. Com que tot això fonamental t’ho has de fer tu i no t’ho fa ningú per tu, el poema et dona eines perquè tu vagis fent aquesta casa. Per tenir casa, cal guanyar la guerra. Quina guerra? La teva, evidentment."
Si llegiu l'entrevista sencera entendreu per què poso aquesta música de J.S. Bach. Em meravella i m'esperança, l'anècdota que explica Margarit.
Bach's Goldberg Variations: 32 Aria da Capo
Kimiko Ishizaka
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada