Hem dut a terme la setmana de la cooperació i la solidaritat. Recordo quan ho vam celebrar l'any passat, enmig de la nostra revolta de país. Mirar altres països em quedava tan lluny, em desconcentrava, em feia nosa davant la rellevància del que vivíem.
Aquest any però, les xerrades m'han fet connectar el que passa en aquests territoris, amb la nostra realitat. La privació de llibertat va lligada sempre a interessos de poder i de diners. Quants països s'han aniquilat en nom d'una "justícia" hipòcrita? Esgarrifa de saber-ho.
Però també posar sobre la taula que hi ha consciències que troben la manera de lluitar amb el gran Goliat. Dones i homes que no es queden aturades, que els avergonyeix la misèria dels maltractats, dels humiliats, d'aquells qui són expulsats de la dignitat humana. Gent que, contra tot pronòstic, dóna temps, pateix del dolor dels altres, aboca esforços i vida a no conformar-s'hi, a canviar-ho. Certament, hi ha molt camí a fer. Però, dins la condició humana, també hi ha la lluita per l'altre. Un batec molt menut i persistent que ens fa sentir plenament humans i ens manté l'esperança. Com deia Pere Quart, aquella fe petita d'un pessebre al passadís.
Desitjo encomanar-vos aquesta esperança, amigues i amics. Malgrat tot. Hi som. Per vosaltres, pels qui pateixen. El vostre dolor també és nostre.
 Us proposo aquest documental sobre la xufa, "Tigernut, la patria de las mujeres íntegras".
Aquí l'autor explica de què va:
I aquí sabem perquè és un documental que està perseguit i es vincula amb els "censurados film festival".
|
dissabte, 27 d’octubre del 2018
27 d'octubre de 2018
dissabte, 20 d’octubre del 2018
20 d'octubre de 2018
 |
Cançó de la Plana
Kent Haruf
|
Amb "Cançó de la Plana" recupero la sensació de resistir-me a acabar les pàgines, a acomiadar-me dels personatges. Necessito conèixe'ls més, que segueixin explicant-me la seva vida de cada dia, amb un to deliciós que no embafa, però impregna.
De la història destaco molt especialment els germans McPheron. Aquest dos avis rudes i solitaris, personifiquen la tendresa d'una manera tan i tan subtil, que m'emociona. Com diu la Fe de l'Espolsada, l'autor "Fa important la vida de les persones anònimes, sense grans gestes, i en canvi aquestes esdevenen inoblidables."
El llibre ens presenta gent que creu en les oportunitats. Si ens deixem portar per la vida, apareixen situacions que ens ofereixen obrir-nos al misteri de la humanitat.
El llibre ens presenta gent que creu en les oportunitats. Si ens deixem portar per la vida, apareixen situacions que ens ofereixen obrir-nos al misteri de la humanitat.
Un dels motors del relat és la circumstància que viu la Victòria, una adolescent que cursa en un institut. Se m'acudeix maridar la lectura de "Cançó de la Plana" amb aquest "Fluorescent adolescent".
Fluorescent adolescent
Arctic Monkeys
(Per tu, Nf. Perquè les vaques perilloses ens facin petar de riure sempre més)
diumenge, 14 d’octubre del 2018
14 d'octubre de 2018
El mestre que va prometre el mar.
(Museu marítim, fins el 3 de març de 2019)
Una bonica i alhora tràgica història, sobre algú que es creu la seva feina. Algú anomenat Antoni Benaiges, que el 1934 impregna la seva professió del compromís com a ciutadà del món, a transformar entorns, a fer créixer les persones. Com a mestre, ofereix als infants una mirada fresca del món, fora de les estructures opressores. Un mestre que sap escoltar-los i respondre als seus desitjos profunds, com a persones.
L'exposició, presentada amb entusiasme pel seu comissari Sergi Bernal, m'ha provocat una pila de preguntes que m'agrada compartir amb les meves companyes de professió. Em sento molt desordenada en el cap, però provo d'explicar-me almenys en l'aspecte de l'educació.
Què en quedarà de la nostra tasca com a docents?
Què en diran de nosaltres, d'aquí a 80 anys?
Quan es persegueix l'escola? Quan allibera a les persones?
Cal ser un heroi, per fer avançar l'educació?
Estic satisfeta, un cop més, d'aquells mestres de la república, i de totes les que continuen la seva tasca incansable i lluitadora per un futur que imaginem millor.
L'Antoni Benaiges no va poder dur a terme aquella promesa. Potser nosaltres sí que podem dur a terme les que ens demanen aquí i avui. Tots els "mars" que han de descobrir tants i tants infants.
Em faig meves aquestes paraules de l'Ovidi. Pel mestre Benaiges assassinat i llençat a la desmemòria. Pels que com en Sergi rescaten vides oblidades. Per aquesta lluita per la vida. Gràcies Sergi, gràcies Marta.
A la vida
Maria Arnal i Marcel Bagés
Versió d'Ovidi Montllor
(Museu marítim, fins el 3 de març de 2019)
Una bonica i alhora tràgica història, sobre algú que es creu la seva feina. Algú anomenat Antoni Benaiges, que el 1934 impregna la seva professió del compromís com a ciutadà del món, a transformar entorns, a fer créixer les persones. Com a mestre, ofereix als infants una mirada fresca del món, fora de les estructures opressores. Un mestre que sap escoltar-los i respondre als seus desitjos profunds, com a persones.
L'exposició, presentada amb entusiasme pel seu comissari Sergi Bernal, m'ha provocat una pila de preguntes que m'agrada compartir amb les meves companyes de professió. Em sento molt desordenada en el cap, però provo d'explicar-me almenys en l'aspecte de l'educació.
Què en quedarà de la nostra tasca com a docents?
Què en diran de nosaltres, d'aquí a 80 anys?
Quan es persegueix l'escola? Quan allibera a les persones?
Cal ser un heroi, per fer avançar l'educació?
Estic satisfeta, un cop més, d'aquells mestres de la república, i de totes les que continuen la seva tasca incansable i lluitadora per un futur que imaginem millor.
L'Antoni Benaiges no va poder dur a terme aquella promesa. Potser nosaltres sí que podem dur a terme les que ens demanen aquí i avui. Tots els "mars" que han de descobrir tants i tants infants.
Em faig meves aquestes paraules de l'Ovidi. Pel mestre Benaiges assassinat i llençat a la desmemòria. Pels que com en Sergi rescaten vides oblidades. Per aquesta lluita per la vida. Gràcies Sergi, gràcies Marta.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
A la vida
Maria Arnal i Marcel Bagés
Versió d'Ovidi Montllor
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
dissabte, 6 d’octubre del 2018
6 d'octubre de 2018
Els amics i amigues d'arròsdelesquatre em fan descobrir música. Mentre indago amb la Cat Power m'aturo en aquesta frase. Podria semblar pedant, però deixeu-me compartir una interpretació que me la fa sentir meva.
I jo penso, sí, hi ha molts dies que vull ser la millor de mi mateixa, la que em fa créixer, la que encomana frescor, la que somriu, la que lluita, la que cerca la peça de l'engranatge que falta, la que comparteix, la que se sent d'un lloc i d'un grup.
Sí, vull ser la millor versió de mi mateixa, sabent que moltes vegades només em quedaré en un intent. Però alguns moments em farà feliç notar que he estat la millor de mi mateixa. Tan de bo puguem tastar-ho plegades.
The greatest
Cat Power
"Hi va haver un temps que jo volia ser la millor", diu.
I jo penso, sí, hi ha molts dies que vull ser la millor de mi mateixa, la que em fa créixer, la que encomana frescor, la que somriu, la que lluita, la que cerca la peça de l'engranatge que falta, la que comparteix, la que se sent d'un lloc i d'un grup.
Sí, vull ser la millor versió de mi mateixa, sabent que moltes vegades només em quedaré en un intent. Però alguns moments em farà feliç notar que he estat la millor de mi mateixa. Tan de bo puguem tastar-ho plegades.
The greatest
Cat Power