28 de novembre de 2017

Es veu que en espais públics ja no es pot dir en veu alta. Aprofito aquest raconet per gosar anomenar-ho.
presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos polítics presos políticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolíticspresospolítics... 

Pensem en vosaltres. Us sentim enmig nostre. Endavant amb la llibertat. 
Un raig de color per vosaltres que no us heu venut per 10 ni per 100. 

Flors de Baladre
Uc

24 de novembre de 2017

Em permeto un parèntesi, un oasi que barreja dos dels encontres que més em meravellen: els infants i la natura. Es tracta del llibre "Joguines de la natura".

Joguines de la natura

Christine Armengaud

(Ressenya de l'Editorial Mediterrània)

"Aquest llibre posa a l’abast de les noves generaciones les joguines que els nostres avis elaboraven amb elements de la natura. Es tracta de peces que tenen l'encant de l'efímer però que, cada any, retornen marcant el pas de les estacions i de la vida mateixa. Closques, fulles seques, pedres, ossos... serveixen per crear joguines que duren un matí o... segles.

En aquest llibre cada proposta és una petita obra d'art. Una de les que ofereix, parteix de les tiges de fonoll, que permeten fer construccions diverses com ara escales de pintor, cadires, carretons... amb l'ajuda d'una navalla. Al mateixa capítol s'hi recull l'opinió sobre la navalla d'una professora, Huguette Hugon-Derquennes, que diu això: 
"A diferència de l'eruga, el nen no es convertia en un adult protegit a l'interior del capoll, i que, a partir dels set anys, l'ús freqüent d'un ganivet protegeix millor que una prohibició"

La navalla com una eina de creixement. Quina paradoxa, oi? Fa temps ja vaig parlar-ne de la (veure febrer 2016), i la segueixo reivindicant. Té moltes possibilitats creatives, motrius, d'enginy i de supervivència. Enmig de tantes ofertes digitals, telemàtiques i electròniques, és tot un repte. Evidentment cal oferir-la en un context de seguretat i quan l'infant està madur per a utilitzar-la. I abstenir a l'infant d'escenes on la navalla pugui tractar-se com una arma. Com la de Pedro Navaja.

Pedro Navaja
Rubén Blades, versió Gato Pérez

18 de novembre de 2017

Avui dono les gràcies a Vicent Partal per les xerrades que no es cansa de fer. 

Per la seva capacitat de relatar la Història, pel seu do de relativitzar i desgranar el gra de la palla. Pel  seu compromís amb la gent del carrer a cercar la veritat. 

La democràcia de debò serà amb república o no serà. 

Gràcies per generar una mirada positiva en aquest entorn poc amigable.  

Em ve de gust associar-lo amb aquesta cançó que tant em relaxa. 

Soukora

Ali Farka 

14 de novembre de 2017

Diu el conte, que la Clarice va començar a necessitar saber més de l'altre. 

La banderola del watsap era sempre una possibilitat de trobar-se'l. Les reunions cap aquí, cap allà, també.

Una mena de pessigolles a la panxa s'activaven sobtadament...

Llavors va sentir aquesta cançó. I va voler saber si això també li passaria. 


Monomania
Clarice Falcao

12 de novembre de 2017

Ahir el carrer Marina es va omplir de la dignitat d'un poble que avança malgrat les insolències de la mentida i la injustícia. Pas a pas cap a la llibertat.

Hi ha molta incertesa. Desencís. Necessitat de saber com han anat les coses, com estan. Patiment cap als empresonats. Però hi som, serenament i persistent.

Com sempre en aquestes concentracions de gent hi ha veritables cartells literaris, amb humor, amb saviesa, amb encert, amb ironia... Aquest m'ha servit per sintetitzar l'ara. 

"Miro endavant i no veig clar on anem.
Llavors, miro endarrera i veig clar d'on fugim."

4 de novembre de 2017

Sense cap mena de sentiment malèfic, que se m'interpreti bé siusplau, veig persones tan plenes de malícia, que omplen el seu discurs de mentides de les grosses, que persegueixen la bona gent, que empresonen a innocents sense motius... 

La vida, diuen els savis, ens posa a lloc. Que del que sembrem, collim. 

Per aquest motiu avui quan escoltava "Boomerang" he fet una associació d'idees. Tots aquells i aquelles que escampeu el mal, que el consolideu amb els vostres pensaments i actuacions... Sapigueu que un dia, serà la vida mateixa que us el tornarà amb plata. 

Aleshores haureu de saber que els únics responsables del que passi, sereu vosaltres mateixos. Per haver destruit tant i tant. Per haver causat tant dolor i tant trencament.

No és el meu desig; ni tan sols és una amenaça. 
És una intuïció sobre el vostre futur.

Boomerang
Manel

1 de novembre de 2017

Avui és dia de morts, en el bon sentit. En el sentit que els tenim presents, que intuïm que estan en algun paradís ple de llum. 

I als vius, ens toca sentir-nos molt i molt vius. Cap renúncia als somnis, i molta energia encara per desplegar. 

Poc a poc, pas a pas. Ho tenim més a prop.

M'agafo a aquesta estrofa del Xoel López:

Yo soñaba, cada día, poder alcanzar la playa
y ahora está tan cerca 
Casi ya la puedo oler. 

Y espero, cada vez, más próximo el final 
ya puedo sentir tierra seca 
tras la arena mojada.

Tierra
Xoel López

 Vanesa, aquest va per tu.