28 de maig de 2017

Quina alegria veure una pel·lícula on qualsevol de nosaltres podríem ser els protagonistes perquè són gent del carrer, amb pantalons tacats, jersei amb boles de vell, abric passat de moda, amb la bicicleta amunt i avall i un estel per fer volar els dies de vent. 

El film Rosalie Blum, ha conquerit la placidea i l'encant; allò que és senzill i autèntic, allò que transforma poc a poc. 

Alerta doncs amb els perruquers! ;)

De la banda sonora, em quedo amb la versió que fa la Luna Picoli Truffaut d'una cançó de Belle & Sebastian:

Get me away from here

Ara que, la versió oficial dels Belle & Sebastian, té més moviment, no hi ha dubte!

De la lletra, em quedaria amb tantes idees!

"...Toca'm una cançó que m'alliberi..."

"...Em quedaria amb alguna vella història

sobre un noi que fos com jo. 

Que veiés l'amor en totes les coses i tota la gent..."

"...No és una declaració, 

simplement creia que havies de saber-ho..."

22 de maig de 2017

Se'm fa difícil resumir la intensitat d'aquests dies. Sento motors que es posen en marxa de nou; circuits interns que em creia fosos, resulta que només tenien una capa de pols. Es crea una sinèrgia i l'iman entra en acció. Dono gràcies per sentir-me viva enmig del caos, de la mediocritat i de la lluita. Dono gràcies pel teixit de persones que m'heu fet de crosses, d'elixir, de fragància. 

A tot allò que està passant, a tot allò que possiblement pot passar en els propers mesos, a l'oportunitat per avançar que se'm presenta amb una picada d'ullet... li dic: 
Tu que vens a rondar-me, amarra't a mi.

Tú que vienes a rondarme
Maria Arnal i Marcel Bages

En la periferia brillante
de una galaxia mediana,
en medio de un mar oscuro
donde flota nuestro mundo

tú, que vienes a rondarme
como los nueve planetas, 
parece que cuando bailas
llueven miles de cometas 

Tú que vienes a rondarme
amárrate a mí
Tú que vienes a rondarme
arrímate aquí

magia negra entre tus manos
mil caballos desbocados
corren con el morro en llamas
el fuego canta y tú bailas

lamen lunas desorbitadas
las mareas mareadas
así me sigues al trote
y de cabeza al galope:

magia negra entre mis formas
suben hormigas, se enraman
romeros de sierras altas
fresco el aire que me canta

se han abierto las ventanas
beben cientos de gargantas
mientras alzas con la mano
el vino que todo sana

Tú que vienes a rondarme
amárrate a mí
Tú que vienes a rondarme
arrímate aquí

En los aposentos del universo
estás tú que me esperas,
mi piel se llena de chispas 
que saben a flores y a lenguas

magia negra entre tus manos
altos jazmines se enzarzan
amarran nuestras caderas
vuelan hacia las esferas

fuentes de estrellas antiguas
santiguan nuestros jaleos
arden en llamas azules
todas las voces del universo
con nosotros

río de ti rayo de mí
no siento ninguna pena
rayo de tí río de mí
esta es nuestra verbena

Tú que vienes a rondarme
amárrate a mí
Tú que vienes a rondarme
arrímate aquí

en la periferia brillante
de una galaxia mediana
en medio de un mar oscuro
donde nada nuestro 
diminuto mundo nuestro 
diminuto 
mundo

6 de maig de 2017

Tan senzill com un rierol net,

com una fulla verda flotant, 

com els cercles expansius d'un esquitx.

Un poema de Manuel Alcántara retrata també l'aigua clara d'un port, uns records que no poden borrar-se, un desig de somiar.

La cançó fa créixer el poema... només ho entens si escoltes aquesta perla de la Mayte Martín.

Por la mar chica del puerto

Manuel Alcántara, cantat per Mayte Martín

Por la mar chica del puerto

andan buscando los buzos 

la llave de mi recuerdo.

Se le ha borrado a la arena 

la huella del pie descalzo

pero le queda la pena y eso no puede borrarlo

Por la mar chica del puerto,

el agua que era antes clara 

se está cansando de serlo,

a la sombra de una barca 

me quiero tumbar un día

y echarme todo a la espalda

y soñar con la alegría.

Por la mar chica del puerto

andan buscando los buzos 

la llave de mi recuerdo.

Se le ha borrado a la arena 

la huella del pie descalzo

pero le queda la pena y eso no puede borrarlo

Por la mar chica del puerto 

el agua se pone triste

con mi naufragio por dentro.

2 de maig de 2017

Porto deu dies ja, de rentrée.

M'he adonat de l'alegria que m'han aportat els infants, la retrobada tan bonica i autèntica. Les famílies han acollit molt bé aquest parèntesi, la substituta ha fet una bona feina i s'està posant fil a l'agulla per a canviar dinàmiques de grup.

La realitat és la mateixa que quan vaig marxar. Matins i tardes súúúúúper intensos, que demanen moltes mans, molts ulls, veu, atenció, amor... i jo sóc la mateixa persona limitada en recursos i en mans, ulls, cor... Molta feina curricular a fer, enmig d'un abundant reclam constant, per a gestionar les relacions i el benestar. 

És cert que dins meu hi ha una mena d'esperança de canvi. Unes quantes llavors escampades de les quals alguna, n'estic segura, brotarà. 

Cal situar-me, respirar molta "calma". Acceptar moltes decepcions sota la frase "no hi arribo". Aquest és un dol permanent. 

Tinc un somriure interior (del qual tu n'ets una mica responsable), que intenta recordar-me allò bonic que sé fer, perquè m'ha estat regalat com a do, enmig d'aquest treball mental i emocional frenètic. 

Ahir, en una conversa amb els meus amics de fe, va aparèixer una idea que em va captar. Està bé l'autoestima, molt bé; és imprescindible. Però l'amor apareix en la relació entre dues o més persones. Això és el que m'interessa de l'educació. Aquest amor que surgeix en l'encontre amb l'altre. L'amor que fa créixer, que fa avançar, que fa plorar de cor, que fa riure l'ànima. 

I, en aquest camí personal i professional, vet aquí una paraula clau: paciència. Envers un mateix i cap als altres. Però també cap al ritme marcat pel temps Kairos. Aquella respiració de la vida que troba el just moment per brotar, per madurar, per morir i per fecundar de nou. Paciència.

Paciència 

Lenine Cover

Versió de Gerard Quintana