M'ha captivat. Aquest llibre m'ha enganxat des de la compassió, ben entesa. Posar-se a la pell de la gent, del que explica, del que viu, del que purga, dels seus dubtes i les seves renúncies, de l'absència de paraules i expressions per a definir allò que ha passat i que no s'ha reconegut prou. Què en sabem de Txernòbil?... Potser cal dir que ens implica, i molt, conèixer què passa amb l'energia atòmica. Imagino que molta gent es tirarà enrera, per la mandra que fa llegir un text tenebrós. No m'ho ha semblat a mi, de tenebrós. Ni morbós. M'ha semblat que parlava del dia a dia de persones que un matí d'abril se'ls capgira la vida i entren a una dimensió que encara està per definir.
De pas i com a decorat de fons, s'hi descriu l'autèntica realitat del poble soviètic. Retrat d'una societat ensinistrada(?) a obeir pel bé de la pàtria, pel (fals) bé comú.
Gràcies, Svetlana Aleksiévitx per la teva novel·la de veus.
Als testimonis, de vivències doloroses que no sabem com podrem acompanyar, gràcies també per ser tan valents de narrar-ho.
Dedico a l'autora i als afectats d'aquesta catàstrofe una cançó que parla d'un bonic abril. Aquell abril de 1986 també era preciós. Fins a l'incendi del reactor.
Bello abril
Fito Páez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada