19 de maig de 2016

Ahir a aquesta hora vaig "liceuejar". Amb una bona amiga. D'aquelles amigues que només acabes veient de tant en tant, al voltant d'una taula. I et poses al dia de la vida, i rius de les bromes que li han passat pel davant; i et fan mal les espines que se li han clavat; i t'enfades de les males passades que ha patit; i reflexiones dels interrogants que se li posen davant...  

Ahir una bona amiga em va portar a reviure una vetllada intensa que vam compartir fa més de 17 anys al Palau de la Música. Vam gaudir d'un apassionant concert de Michel Camilo i Tomatito. Increïble, impossible explicar-ho amb paraules. 

Doncs ahir, per celebrar que som vives i que ens sentim properes malgrat el temps vulgui atrapar-nos, em va convidar al Liceu a un nou concert del Michel Camilo. Vam seure a la llotja, com unes senyores autèntiques. Em vaig sentir profundament privilegiada de l'amistat. De ser en aquell lloc tan emblemàtic, ple de música desbordant, tan ben acompanyada. O sigui que en dono les gràcies de nou. Gràcies, Judit. 

En Michel Camilo em va agradar pel seu somriure constant. Em va agradar la capacitat de bellugar-se melòdicament per la tempesta més furiosa i aterrar de cop a una brisa marina. Em va agradar la força de la seva energia. Va ser com un viatge sorprenent per les tecles blanques i negres del piano. 

Un parell de les cançons que em van captivar.

Island beat, Michel Camilo

Take five, Michel Camilo