19 de desembre de 2019

Per totes les coses que potser passaran allà on som, 
per tots els somnis que ens estan esperant, 
per allò meravellós que hem d'aprendre plegades,
per les petites o grans ferides que ens curarem de costat,
per aquella música que ballarem sense aturador, que cantarem amb tota la nostra força, 
pel que estem a punt de crear, 
pel que no ens cal dir perquè ens és fàcil entendre,
per les estones que vull riure amb tu,
per què queda molt tros a recórrer, molt (llibertat i felicitat a repartir arreu...)

I em ve tan de gust pensar que el farem juntes, aquest camí!

Quina sort que la vida ens hagi posat de costat. 


Be your side
Luthea Salom

3 de desembre de 2019

Dissabte vaig sentir la lectura teatralitzada del llibre "Llibert", de la Gemma Brió.

Im-pre-ssio-nant

L'argument de la història espanta, fa tirar un pas enrere. Ens fa por, mandra, ens fa cosa parlar de les tragèdies. Encara que ens siguin tan properes com els fills o filles. Mai trobem el moment per a sentir o veure una obra de teatre sobre una mort tan dolorosa. 

I, en canvi, totes estem al sorteig de les tragèdies de la vida. 

Sapigueu que hi ha qui pot transformar-les. No sé si curar-les, no sé si oblidar-les. Però sí compartir-les des d'una mirada tan amorosa que ens fan obrir la ment i el cor. I fan, d'aquest món, un lloc més digne. 

Gràcies Llibert. Gràcies a la mare i al pare, per ser tan valentes.

Presentació de l'obra i entrevista als autors

Vull llegir sobre l'obra de teatre


Soy Humano
Murfila

Soy humano, soy humano.
Altamente preparado,
calificado para tropezar,
y ser atropellado.

Soy humano, soy humano.
Y tengo los dias contados.

Soy humano, soy humano.
Y no sé vivir si no te tengo a mi lado.

Echo de carne y huesos,
agua y desechos,
amor y rencor.

No tengo valor de día me enfrio,
de noches sorprendo soy del bien, del mal.
A veces normal...

Soy humano, soy humano.
soy muy dulce,
y algo amargo.

Aprendo de todo lo que veo,
aunque apenas nunca leo.

Soy humano, soy humano.
A veces guapo, a veces tarado.

Me tiro al agua, sin saber nadar,
y cuando me ahogo, me pongo a cantar.

Echo de carne y huesos,
agua y desechos,
amor y rencor.

No tengo valor de día me enfrio,
de noches sorprendo soy del bien, del mal.
A veces normal...

Soy humano...

Echo de carne y huesos,
agua y desechos,
amor y rencor.

No tengo valor de día me enfrio,
de noches sorprendo soy del bien, del mal.
A veces normal...

Tots Sants 2019

Per intentar explicar a un amic que viu a Andalusia la complexa situació de violència al carrer que estem vivint, he descobert un diari digital interessantíssim: "El Punto Crítico, Derechos Humanos".

Relata la síndrome de Sherwood que estem patint al país, la repressió estudiada i malèvola que exerceixen les forces policials.

La majoria de referències que hi ha a Google sobre aquesta síndrome és en català, per això em sembla interessant que aquest diari mexicà (?) en faci ressò. 

Em reservo la opinió sobre aquesta síndrome, per l'estupefacció i el rebuig que em genera. 

I després acusen a la gent del carrer de terroristes. Aquestes persones no mereixen el reconeixement com a institució ni com a autoritat. Són menyspreables.


Vull llegir l'article sencer de "El punto crítoco. Derechos humanos" 

Vull llegir l'article sencer de la Directa (2012)


Vull veure un breu vídeo explicatiu


Deixeu-me proposar una cançó antagònica a la síndrome Sherwood...

Vespres verds
Mishima

Fixeu-vos què diu al minut 2:06, podrien

16 d'octubre de 2019

Despierta España.

Despierta de tu letargia. Mira a los pueblos de tu estado y  escucha su voz. No la voz de los intereses mediáticos, ni la de los políticos ineptos que no cumplen su deber de "deberse a la gente". 

Mira a las mujeres y a los hombres que salen a la calle desde hace diez años, porque no están de acuerdo con un estado que oprime. Míralas con tus ojos y escúchalos con tus orejas. Puedes sentir sus cantos de lucha, sus gritos de libertad, sus llantos de impotencia. 

Despierta España! ¿Hay vida más allá de vuestra persecución ciega y obstinada? ¿En serio que nadie se pregunta por qué salimos a la calle, día tras día? ¿En serio que nadie tiene curiosidad por saber qué inquietud nos mueve a organizar un referéndum? ¿En serio que os sirven los argumentos de una curia envenenada y perversa?

Despierta España y pregunta a tu gobierno y a sus asociados por qué persiguen la libre expresión, por qué mienten para seguir en su puesto, por qué encubren la violencia absurda de la policía, por qué su único objetivo es humillar a una sociedad que persigue un sueño.

Y, dime España, si tienes miedo a un frasco de fairy, dime si la prisión es una reacción coherente ante un referéndum. Dime si te ves amenazada por un pueblo que inunda sus calles para mejorar su realidad. ¿No debería ser esta la actitud de todo pueblo democrático? 

Despierta España, levántate y anda. Pero no te equivoques: tu peligro no es quien busca libertad. Tu peligro es quien la persigue.

(Hoy no propongo música. Hoy mi tristeza tiene la voz del silencio.) 

Sant Miquel 2019

Em meravella que un anunci amb el títol "Aprendre" pugui ser tan polivalent :)

Què promociona un lema tan obert?

De quin àmbit parteix?

Us ressona alguna de les seves idees?

El podem fer extensiu en algun punt de la nostra vida?

...

Aprenguem, aprenguem totes i tots. 

I, de pas, també pot ser interessant passejar-se pel pavelló olímpic de la Vall d'Hebron el proper cap de setmana. 

I ja posades, si us ve de gust, comparteixo també una entrevista a la Sara Berbel una dona emprenedora, que qüestiona com la societat situa a les dones, i pot resituar-nos des d'una mirada positiva i empoderada viscuda en primera persona.

"Un món igualitari és un món més just." Doncs sí, oi?

Vull escoltar l'entrevista a la Sara Berbel

1 de setembre de 2019

A pocs dies que els nostres infants reprenguin el ritme escolar, faig un crit a favor de la benvolguda renovació pedagògica! 

Bravo pels equips de mestres que militen incansablement malgrat tots els impediments i dificultats. Són llavors, passes necessàries cap a la nova etapa educativa que encara no ha arribat, però que és tan necessària.

Però, però...

Alerta. Hi ha innegables efectes colaterals en aquestes apostes. No sé com hem de bregar-hi. Anirem trobant la manera, segur. 
De moment us convido a prendre'n consciència amb aquest article de Xavier Bonal (professor de Sociologia UAB).

"...La llegada de sectores de clase media a algunas escuelas públicas “de barrio” produce un fenómeno de desplazamiento (voluntario o no) de algunas familias y sobre todo genera mecanismos de exclusividad y exclusión que convierten a la escuela en especialmente atractiva para sus nuevos ocupantes y a menudo extraña para parte de la comunidad en la que se ubica."

Vull llegir l'article sencer. Us ho recomano fervorosament!

I per somriure, us convido a escoltar aquesta versió del Somiatruites, l'escola on només hi anaven nens que somien en truites;)

Somiatruites
Albert Pla, Lídia Pujol, Dolo Beltran

31 de juliol de 2019

Avui he buidat el composter. Fulles de carxofa, castanyes amb cuc inclòs, branques de parra, capes de ceba, herbes massa altes, baies de pèsol, rams pansits, fullaraca del lledoner, bardissa inoportuna, aglans recollides d'algun bosc de tardor... Tot. 

Tot, quan ve de la natura, es descomposa. La terra ho acull, hi posa centenars de petites bestioles i esdevé la transformació. Era rebuig, era marcit, era embolcall, era caduc. Amb pas del temps, transmuta a una nova matèria, viva i nutritiva. 

De nou la natura m'ofereix una preciositat de metàfora. No puc dir-hi res més. 

Primer havia pensat aquesta cançó.

Feuilles mortes
Yves Montand, versionada per Nora i Isaac

Però per evitar caure en la nostàlgia, proposo aquesta altra. Ara i aquí. Sigueu felices.

La vida és ara i aquí
Amadeu Casas, Victor Uris, Big Mama

11 de juliol de 2019

La descoberta d'una simple cançó melangiosa interpretada per una nena i un nen, acompanyada només per un puntejat de guitarra i unes notes de trompeta. 

La bellesa, una vegada més, d'allò senzill, d'allò net, d'allò autèntic. 

La connexió d'una música cubana amb una veu francesa i uns trets asiàtics. La meravella de com l'art sintonitza i armonitza les cultures, com les fa complementar-se.

Celebro, una vegada més, com el contingut de la lletra converteix una situació hostil en un regal a la humanitat.



Veinte años
Isaac i Nora

Revetlla de Sant Joan de 2019

Si todo va tan bien 

¿por qué este dolor que siento? 

L'altre dia, escoltant aquesta cançó, vaig quedar-me atrapada. És cert que aquest sentiment a vegades se'm fa present. 

Sóc conscient de la fortuna vital en les persones que tinc a prop, en la professió enmig d'infants, en l'accés que tinc a la bellesa de la natura i de l'art, en la sensació de descobrir petits signes d'esperança. 

I malgrat tot plegat, a vegades noto aquesta mena de tristor. Em pregunto qui sóc jo enmig del món. Possiblement ningú pot comprendre tots els pensaments i secrets que es couen en el meu cap. Què em genera la incomprensió? Ha de ser dolorosa, la solitud? 

Deixaré que la Revetlla espolsi aquestes boires. 

Si está bien

Los Planetas

Si está bien

Versió de Delafe

Si todo va tan bien 
si todo va tan bien 
¿por qué este dolor que siento? 
si todo va tan bien 
si todo es tan sencillo 
¿por que este vacío que siento? 
si esta bien 
si esta bien 
si es tan fácil 
¿por que duele así por dentro? 

2 de juny de 2019

Feia dies que havia retallat aquest fragment d'una entrevista a en Joan Margarit, a partir del seu últim llibre. El llegeixo i rellegeixo perquè me'l sento tan meu! 
Doncs vinga, que l'atzar ens sigui favorable:)

"La vida va molt ràpid; tots els tòpics com “Es pot aprendre dels errors” són romanços. Quan acabes de fer un error ja estàs preparant el següent. I si t’entretens gaire aprenent d’aquest error, el següent encara serà pitjor. Va tan ràpid que no tens temps de res. Per tant, l’atzar ha de ser favorable perquè descobreixis coses." 

Joan Margarit

On my own
Madeleine Peyroux

11 de maig de 2019

Repetim la participació a "Com sona l'eso", aquest esdeveniment artístic musical portat a terme per alumnes d'institut, arreu dels Països Catalans. 

Abans de marxar vaig advertir al meu fill. "L'any passat va anar molt bé. Aquest any serà diferent." Jo patia perquè, a vegades, les expectatives ens priven de gaudir del moment, esperant que passi allò que ja hem tastat.

Però, com ell preveia, l'experiència ha superat el repte. Les participants han  arribat avui amb la motxilla més plena, carregada amb una empremta en la memòria dels records preciosos. 

Que bé que sigui la música el fil conductor d'aquest arxiu memorístic... Caldrien moltes oportunitats com aquesta a l'abast de totes les adolescents!

Compte enrere
(Com sona l'eso)

"La vida és un compte enrere, és com morir des del principi. I jo el que vull és viure.

I algun dia viuré la vida i serà diferent a tot açó. No serà un compte enrere, serà una altra cosa..."

27 d'abril de 2017

Avui sentia com cantaven aquesta cançó i he pensat en vosaltres. A vegades les portes que es tanquen, ens obren finestrals gegantins que ens alliberen. 

Us estimo i sé que el que viviu només pot ser un pas cap a millor. Sou flors resistents al mal temps. Sou batec i sou força. Sou i som. 

Mil petons per cada moment de fragilitat.

La porta es tanca, però hi ha un finestral a punt d'esclatar.


Lloverá y yo veré
La Pegatina

Cuando se cierra una puerta
siempre se abre una ventana
Hay que tomársela con ganas
sabiendo que quien no llora no mama
Al que levante la voz
que se le sequen los morros
y le amarguen las dudas
siguiéndose a oscuras no pida calor

Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, cuando pase el tifón
nos llevará con él
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, yo veré
Lloverá y yo veré, y mano a mano a la luz

perderemos la piel

Al que le leguen la suerte
toda esperanza de vida
que se le pase el arroz
como a ti y a mi se nos pasa algun día
y no creas tu que no
que yo no me di cuenta

que ya no podra ser
que no…

17 d'abril de 2019

Rondar quatre dies pel Delta em deixa un somriure a l'ànima. 

Penso tot el dia aquella olor de la flor del taronger. Una olor que no es pot explicar, perquè és dolça, però no embafa. És fresca, però no passa desapercebuda. És blanca, sense tenir color. És seductora, però no empresona. No trobo una manera millor d'explicar-la.

Veig els arrossars estesos en la plana fèrtil de la desembocadura, pentinats, endreçats, empolsinats. Custodiats per la gent de la terra. Que s'eslloma i es colra treballant, que descansa arran de camí, a l'ombra d'una figuera, davant mateix del maset.

Connecto amb aquesta gent, i amb la que et topes pel carrer, o a peu del mar. Perquè fa les coses fàcils, acullen al foraster, i defensen lo riu, que és vida.

Noto els ocells juganers que picotegen arreu, que xisclen, canten, que alcen el vol. Ocells que vénen de prop i de lluny, sense passaport, sense fronteres. 

Salto i rodolo per les dunes. La seva sinuositat, la seva existència efímera. La manera de transformar-se. Milers de milions de granets de sorra, arrossegats milers de milions d'anys. 

Rondar quatre dies pel Delta m'omple d'oxigen i em fa sentir més endins, la consciència de país. 

T'estime, t'estimo, t'estim.


Camals mullats
Gossa sorda
(poema Vicent Andrés Estellés)

6 d'abril de 2019

Visc en la paradoxa dels dies que se'm fan curts i llargs. 

Curts perquè no arribo on voldria arribar a l'hora de fer coses pels meus, per mi, per l'entorn immediat.

Llargs perquè la jornada laboral s'estira i, en arribar a casa, la feina del quotidià és tan voluminosa que s'acumula com un allau vertiginós.

Amb ganes de vacances, tot i saber que no són la solució de res sinó un simple respir. 

(Sort de les flors que m'envien bombolles de bellesa efímera)

A veces ni eso
La bien querida

10 de març de 2019

A les golfes de la mare hi ha una revista vella. Una revista que vam fer a l'institut, marcada per un rellotge aturat a un quart de set. La fullejo i no puc parar de somriure topant noms i cognoms dels adolescents que em van acompanyar en els passadissos. Ara ja, tots adults, alguns retrobats.

Llegeixo els articles i m'emociono de pensar quanta feina feta, i que agraïda estic a les professores que van creure en aquest recurs, quantes hores dedicades, quants esforços... No crec que siguin en va. 

Segur que ara també hi ha moltes docents apostant per alumnes, apostant per mètodes, apostant per estructures, apostant per equips. Sé que sovint la decepció se'ns menja l'actitud d'agraïment. 

Doncs bé, avui dic en veu alta: quanta feina feta, i quantes llavors sembrades. Res no és en va. 

Running 

Rayan Downey

21 de febrer de 2019

Estimadíssimes amigues i amics de la República.

Us veig i us sento al judici, i les cames em tremolen. De seguida em sobreposo i em dic/ us dic:
Sou un exemple de dignitat que ens dol i ens honora alhora. Sou tan valentes! 

Gràcies de nou per dur a terme el desig ferm del nostre poble. Estem amb vosaltres al carrer, a l'aturada i en el compromís amb la gent. 

No és fàcil certament, ens han polaritzat les opinions i cada vegada costa més trobar punts d'encontre amb aquells qui no se senten cridats a la República. Però el deute que tenim pendent amb vosaltres, el preu que esteu pagant, ens empeny a persistir. En la lluita amb l'estat i en el diàleg amb la base.

Aquelles persones qui ens volen mal conscientment (infeliços? amargats? envejosos? ignorants? tot alhora?...) no coneixen aquesta arma de la dignitat, que tan esmolada teniu i tenim. 

Endavant, molta força i un ram ben groc i olorós de mimosa.

Closer to be fine

Indigo Girls

"...Well darkness 

has a hunger that's insatiable

And lightness 

has a call that's hard to hear..."

7 de febrer de 2019

Després de molts anys al costat d'algú de qui t'has enamorat, hi ha preguntes que ens persegueixen com si fossin ombres. 

Moltes d'aquestes preguntes, es dilueixen i deixen de ser importants. "M'estimarà tota la vida?..." Doncs, no ho sé, sé només l'ara. 

D'altres, un dia queden respostes, de sobte, asseguts a taula, o rient d'alguna absurditat, o després d'enfadar-nos per una dèria inexplicable. "Això és així". 

I n'hi ha alguna, de pregunta, que l'interrogant hi queda enganxat. Ja no sé si en busco una resposta. "Què en farem del desig, ara que hem trobat l'amor?" 

El desig. La guspira que m'alimenta les ganes de tu. Una petita dosi sempre apunt. 


El temple
Mishima, versionat per Estúpida Erikah

1 de febrer de 2019

En una setmana com aquesta hem de recordar (no pas celebrar) la ferida que té per curar l'estat español. No volen testimonis, no volen memòria. Ens la neguen a nosaltres i se la neguen a ells mateixos. 

Està clar que no podem pensar que Europa ens salvarà de res. Europa com a "ens" està massa subjecta a interessos deshumanitzadors. Però a Europa com a territori, hi ha milers de subjectes que no claudiquen a la deshumanització. En aquella ocasió els brigadistes, en van ser una mostra. 

Aquesta cançó, editada fa 40 anys, també és una veu que es posiciona. Uns subjectes que van més enllà de l'"ens" i volen fer present allò que alguns no paren de soterrar. 
Gràcies The Clash.



Spanish bombs
The Clash

20 de gener de 2019

Creadors de consciència. 40 Fotoperiodistes

(Palau Robert fins el 10 de febrer)

Després d'aquesta ruta entre fotògrafes compromeses, no vull oblidar totes aquestes històries, icebergs de milers de milers d'històries més.

No vull tornar a casa com si hagués anat al cinema i hagués dedicat la tarda a un moment lúdic.

No vull mirar les fotografies sense vincular-me a cadascuna d'aquestes dones i homes, nenes i nens. Amb noms únics, amb somnis particulars. Amb veu pròpia, amb mirades personals. 

No vull, ni tan sols, jutjar les ments perverses que construeixen i condueixen aquestes atrocitats.

Només vull saber del seu dolor. Perquè la meva vida no serà plena, si no hi pot encabir aquest dolor.

Vull posar-lo en un espai de Llum, de consol.
Vull fermentar-lo en vi d'Esperança.

Vull ser carícia amorosa per elles i eina transformadora per tots els qui mai haurien de ser fotografiats.

Altres encontres de cap de setmana que em reverberen aquests desitjos...

Why? Carme Solé Vendrell

 Cie: una violència que deshumanitza

80 anys del final de la Guerra civil. Trobada amb Andreu Canet, de la lleva del biberó

Manifestació contra el bloqueig del vaixell Open arms

El raïm es fa pansa

Doctor Prats

... anem amb els ulls tancats, i així és fàcil matar-se.

... la revolució no es fa només amb esperança.

... per por a perdre ens perdem.

15 de gener de 2019

Com en diríem d'un ball on tothom hi cap?
On les mans enllacen a la gent? 
Un ball que permet mirar endavant, que veus la cara de l'altre i li pots somriure.

Un ball de carrer, de plaça. 
Un ball tàntric que va i ve, que bressola amb diferents pujades i baixades, amb matisos que cadascú interpreta.

Un ball que pot organitzar-se a partir d'una mètrica. Però si no hi és, interpretes com et sembla. 

Un ball de ritme regular, com la respiració mateixa. Pots puntejar-lo amb gràcia o minimitzar-ne els moviments. Fins i tot, si per ballar-lo aixafes raïm; hi caps.

M'agraden les sardanes. M'alegren, m'evoquen. Em permeten xerrar amb el ballador veí o, sovint, evadir-me i pensar en els meus tràfecs.

L'altre dia, mentre en ballava, em repetia de nou: Quantes coses boniques que té la sardana! En aquest retrocés evident que viu, vull recordar allò de preciós que ens regala aquesta música. 

Em queden més comentaris a fer, sobre la sardana. Ho deixo per una altra ocasió :)

Els ocells et canten
Francesc Mas Ros

Somni
Manel Saderra i Puigferrer

3 de gener de 2019

Això és la joia 

–ser un ocell, 

creuar un cel 

on la tempesta 

deixà una pau intensa.

Això és la mort

- tancar els ulls, 

escoltar el silenci 

de quan la música comença.`

Així un núvol es fon 

i deixa el cel més blau.
Així una fulla pensa 

que es fa lliure quan cau,
i s'apaga aquest vespre 

tan lent i tan segur,
sobre els camps, 

pels camins on ja no va ningú.

(I com segueix el poema, un dia jo diré...)

...Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estandard
-més tard, potser seria massa tard.

Màrius Torres

Això també és una joia escoltar-ho i deixa una pau intensa.
Tabhair dom do Lámh

Chris Thile and Brad Mehldau