(Museu marítim, fins el 3 de març de 2019)
Una bonica i alhora tràgica història, sobre algú que es creu la seva feina. Algú anomenat Antoni Benaiges, que el 1934 impregna la seva professió del compromís com a ciutadà del món, a transformar entorns, a fer créixer les persones. Com a mestre, ofereix als infants una mirada fresca del món, fora de les estructures opressores. Un mestre que sap escoltar-los i respondre als seus desitjos profunds, com a persones.
L'exposició, presentada amb entusiasme pel seu comissari Sergi Bernal, m'ha provocat una pila de preguntes que m'agrada compartir amb les meves companyes de professió. Em sento molt desordenada en el cap, però provo d'explicar-me almenys en l'aspecte de l'educació.
Què en quedarà de la nostra tasca com a docents?
Què en diran de nosaltres, d'aquí a 80 anys?
Quan es persegueix l'escola? Quan allibera a les persones?
Cal ser un heroi, per fer avançar l'educació?
Estic satisfeta, un cop més, d'aquells mestres de la república, i de totes les que continuen la seva tasca incansable i lluitadora per un futur que imaginem millor.
L'Antoni Benaiges no va poder dur a terme aquella promesa. Potser nosaltres sí que podem dur a terme les que ens demanen aquí i avui. Tots els "mars" que han de descobrir tants i tants infants.
Em faig meves aquestes paraules de l'Ovidi. Pel mestre Benaiges assassinat i llençat a la desmemòria. Pels que com en Sergi rescaten vides oblidades. Per aquesta lluita per la vida. Gràcies Sergi, gràcies Marta.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
A la vida
Maria Arnal i Marcel Bagés
Versió d'Ovidi Montllor
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
Hola bonica,
ResponEliminaMercès per la bonica reflexió,
Tenim més info a:
https://desenterrant.blogspot.com/
Sergi Bernal
Ei Sergi! La reflexió neix de la teva il·lusió inicial per fotografiar i perseguir la memòria històrica. No defallim :)
Elimina